Entrevista amb el rector de la Universitat de Lleida, Jaume Puy

Senyor Puy, digui’m un tret diferencial de la Universitat de Lleida. Les persones i el territori. Oferir a les persones accés a estudis superiors sense desarrelar-les és una funció molt important de la UdL. Gent amb talent que fa progressar el territori. La UdL també és propera, confortable i ofereix formació integral amb pràctiques en empreses o estades en altres indrets. A més cada any 4.500 persones, de comarques, de l’Estat i d’arreu del món venen a viure a Lleida per estudiar, i això dona vida a la ciutat. Esdevenen ambaixadors de la nostra universitat i de Lleida, i alhora la seva estada ens enriqueix com a societat.

Parlant de territori. Darrerament la Universitat de Vic s’ha reforçat a Manresa, i la Universitat de Lleida ja gestiona un centre a Igualada. Quin és l’objectiu? Vertebrar el territori. Com a universitat d’interior necessitem créixer, i un campus a Igualada ens permet ser en una àrea activa econòmicament, propera a Barcelona i on podem desenvolupar el territori amb nous estudiants. L’aposta de la de Vic és complementària i en altres comarques.

És una competició per abraçar més territori? Vic i Lleida competim en lligues diferents: Vic ho fa a la de les universitats privades i nosaltres, a la de les públiques. Les dues tenen avantatges i inconvenients. Nosaltres depenem del Govern a l’hora d’oferir titulacions i places i no tenim tanta llibertat com les privades, però alhora aquestes estan més lligades per criteris de viabilitat econòmica. Nosaltres oferim preus públics i les privades, matrícules a preus superiors.

El territori també és el Pirineu. I és cap a on hem anat. Fa dos anys vam obrir a la Seu d’Urgell un centre d’INEFC adscrit a la UdL que ofereix estudis superiors esportius vinculats a la muntanya. Ha sigut un èxit: les 40 places que oferim tenen al voltant de 500 preinscripcions. Ens ha anat molt bé per descentralitzar i oferir estudis al lloc idoni.

Això és un cas d’èxit. I en els casos d’estudis amb menys demanda? Tenim l’obligació de replantejar-nos constantment per tal de millorar. Els estudis amb poca demanda els revisem i proposem canvis per respondre millor a la demanda social.

Fins al punt de tancar alguna titulació? Sí, si es conclou que aquesta és la millor opció. Sovint cal reformar titulacions per adaptar-les millor a les necessitats de formació a què estan encaminades. Les professions, tecnologies i coneixements no són estàtics sinó dinàmics, i la universitat s’hi ha d’adaptar sent conscients que la funció central de la universitat és la creació de coneixement.

Parlant de canvis. Els darrers anys han aparegut multitud de nous centres que ofereixen titulacions, estudis i noves metodologies. Com s’adapta a això la universitat? Quan va venir la pandèmia, la UdL va canviar d’un dia per l’altre la seva metodologia presencial a virtual. Vàrem superar aquesta prova i això ens ha d’esperonar a seguir aprenent noves tecnologies i metodologies didàctiques, i valorar la docència semipresencial o virtual per complementar la nostra oferta, que és presencial de forma majoritària. També hem de reconèixer que no tenim tota l’agilitat pel canvi que ens agradaria.

Tornem als estudis. Vaig perdut, quant duren avui els graus? Avui són de quatre anys. Alguns graus havien sigut de tres anys els darrers cursos però ara, un decret de l’Estat obliga que siguin tots de quatre. A Europa ens trobem amb situacions diverses, amb majoria de graus de tres anys i màsters de dos. Espanya forma part d’una minoria de països europeus que tenen graus de quatre.

Parlem de finançament. Com estem? El finançament no està en línia amb el que hauria de ser. Des del 2011 n’anem perdent, en relació amb l’evolució del PIB. Fa dos anys vam signar el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, un acord de país que vol impulsar el sistema de coneixement català i garantir un finançament raonable i sostingut en el temps per no quedar-nos enrere. Avui el Pacte segueix sent un full de ruta vàlid, però les quantitats que s’hi recollien no s’han pogut executar en la pauta prevista.

De què estem parlant? El pacte parla de 1.300 milions d’euros per al sistema universitari català per al 2024. Ara estem en 1.000 milions, però hi ha una reducció d’ingressos per la matrícula universitària, rebaixada més del 30%. Cal recuperar el finançament a la universitat catalana, que és líder a Espanya, a Europa i al món en algunes àrees d’especialització, però pot perdre posicions ràpidament.

La reducció del finançament té a veure amb la reducció de departaments, que han passat de 27 a 18? L’estructura departamental datava de l’inici de la UdL, i en 30 anys hem canviat molt. Alguns departaments eren massa petits i altres, massa grans. Calia revisar i millorar aquesta estructura. Ara els departaments són més similars en mida i fan més fàcil la gestió, la col·laboració i la comunicació dins de la universitat. I això és el que hem fet.

Hi ha hagut barreres? La majoria de la comunitat universitària ha donat suport a la reducció, malgrat que no era fàcil. Els ho agraeixo i exemplifica que som capaços de reformar-nos.

Aquesta reducció vol dir que la Universitat de Lleida està sobredimensionada? Al contrari. L’actiu més important són les persones i la falta de relleu per les limitacions administratives i de finançament és un problema. Amb els anys l’estructura ha pres forma de piràmide invertida, amb molta gent a la part final de la seva carrera acadèmica i poca gent a la part inicial, i això amenaça el futur de la recerca i la docència.

Potser es podrien agilitzar els doctorats, si calen investigadors i professors. El doctorat no el podem modificar de forma unilateral. Cal formar doctors amb rigor, atès que son els futurs acadèmics i responsables d’R+D de les empreses. I el doctorat és només una primera etapa de la formació d’investigadors o professors. Formar-ne de bons requereix anys.

I com es pot solucionar? Fa poques setmanes que tenim un nou conseller d’universitats i ens hi hem reunit. Li vaig plantejar diversos reptes.

Per exemple? La importància de la UdL per a la competitivitat territorial. Avui per desgràcia tenim un problema d’encaix amb les grans polítiques de recerca de la Generalitat, que en els darrers 20 anys ha desenvolupat dos grans eixos que són idees excel·lents, però la seva aplicació en relació amb Lleida és millorable. Un és la xarxa de centres de recerca CERCA, que es troba de forma molt majoritària a l’àrea metropolitana. La conselleria de Recerca i Universitats dedica cada any 77 milions a aquests centres.

I quants en rep Lleida? Descomptant l’IRTA, que actua a tot Catalunya, Lleida rep 300.000 euros. Una mica més del 0,4%, quan segons la majoria d’indicadors quantitatius som el 6% del sistema universitari català. Costa molt d’entendre que Agrotecnio, que n’és membre i ha rebut avaluacions molt positives, segueixi sense rebre finançament de la xarxa.

Quin és l’altre gran eix? El programa més important de captació de talent de més alt nivell que promou la Generalitat és el programa ICREA, en el qual hi ha actualment fins a 278 investigadors contractats per fer feina en centres de recerca i universitats. Lleida només en té dos. Alguna cosa falla.

Què falla? La nostra universitat estudia com millorar la producció alimentària en un context de canvi climàtic, l’afectació dels sòls i aqüífers i la disponibilitat d’aigua, per a una població creixent i requerint menys emissions d’efecte hivernacle. L’agroalimentació representa el 16% del PIB català i vertebra el territori. No s’hi ha d’invertir? La Universitat de Lleida n’és líder, aquí i al món!

Com s’estructura, la recerca de la Universitat de Lleida? En quatre eixos: agroalimentari, salut, tecnologia al voltant de la sostenibilitat i en desenvolupament social i territorial. Potser el camp més reconegut històricament és l’agroalimentari, però hi ha molta interacció entre els diversos àmbits. Per exemple, el marc normatiu i econòmic són fonamentals i això interpel·la els recercadors en desenvolupament social i territorial. O les tecnologies de dades o la biotecnologia, que tenen aplicacions en molts sectors, de l’agricultura a la salut. El que vull dir és que tots els centres de recerca van molt més lligats del que ens pensem.

Recentment, el Parc ha canviat de nom a Agrobiotech Lleida. Si hem de parlar de marques i reforçar la universitat, creu que la UdL algun dia tindrà algun nom similar? No ho veig, en un futur proper. El Parc ha apostat per una marca més planera i reconeixible.

Quina relació té la UdL amb el Parc, ara Agrobiotech? En som un dels patrons, al costat de l’ajuntament. La transferència del coneixement entre universitat i empreses és molt important i en això el Parc ens complementa. El coneixement no es transforma en progrés fins que es transfereix. La ciutat de Lleida té molta sort de tenir el Parc.

Parlava abans de les persones. Formar persones amb valors, capaces d’apreciar el coneixement, amb criteris propis basats en fets contrastats, amb mentalitat oberta als problemes del món i amb respecte pels drets humans és el nostre compromís social.