Shakira, feminisme 3.0?

Durant dècades el moviment feminista no perdia ni un minut en cap afer que es considerés de la premsa del cor. Tot amb tot, a mesura que el seu discurs ha conquerit terreny en l’esfera pública han anat apareixent diferents maneres d’entendre el que és l’empoderament. En general hi ha consensos i en particular hi ha dissonàncies. El resultat inevitable, comprensible i saludable és que no tothom que es considera feminista fa la mateixa lectura en clau de gènere de qualsevol conflicte social o personal.

No és que la ruptura entre Shakira i Piqué sigui motiu de debat i preocupació entre aquelles dones més conscienciades, però en una societat hiperconnectada sembla gairebé inevitable que tothom vulgui opinar de gairebé tot; sobretot si es tenen uns quants milers de seguidors. Per això la cançó que la colombiana ha dedicat a l’excentral blaugrana no ha escapat de l’anàlisi en clau feminista, fet que ha posat sobre la taula que no totes opinen el mateix a l’hora d’analitzar-la. No és una qüestió que generi tensions en el moviment –les polèmiques virtuals duren–, només va fer evident les moltes diversitats que s’aixopluguen N’Apps i cols per Joan teixidó sota el paraigua del feminisme.

Shakira va fer una cançó gens encriptada sobre què pensa de Gerard Piqué i la seua nova parella. Algunes van considerar que hi té tot el dret perquè les dones també poden utilitzar la seua vida privada per fer art. Davant el tradicional ploriqueig de la dona abandonada, la cançó és una oda a l’empoderament, a una nova manera de viure la ràbia. És legítim convertir el dolor en música i fer-ho amb la cara ben alta.

Sobre els dards que llença a Piqué, en general, sembla que hi ha unanimitat, però quan la de Barranquilla menysté l’amant tornen a posar-se en evidència les divergències. Hi ha qui considera que la persona que ha trencat el pacte és ella, i que atacar des d’una tribuna d’abast mundial una noia desconeguda de vint-i-tres anys és contradictori amb la idea de la sororitat, la solidaritat entre dones oprimides pel patriarcat. D’altres, girant la truita, apunten que la jove va trair en primera instància aquesta pretesa complicitat de gènere en el moment que s’interposava en la relació, ja que era inevitable que causés dolor en la cantant.

També hi ha qui no ha oblidat el caràcter revolucionari del feminisme, considerant que hi ha un component de classe en tot plegat: Shakira seria una dona poderosa que pot atacar una noia amb menys recursos per defensar-se en igualtat de condicions. Sense defugir la idea del feminisme com un moviment de base, dubten a l’hora de defensar la cantant com una pobra víctima del patriarcat. Altres, per contra, amb la intenció d’eixamplar la base reivindiquen la cantant com un referent generacional.

No falten, és clar, les que consideren que tot plegat és una qüestió d’amor que s’ha de resoldre en el terreny privat.