La petjada ecològica d'internet

Internet no és gratuït. Només per utilitzar-lo paguem religiosament una quota cada mes a una companyia operadora de telefonia –telefonia que per cert cada cop utilitzem menys-. Paguem, doncs, i majoritàriament, per l’ús de les dades. Aquest és el cost d’accés d’utilitzar internet als nostres dispositius. Cost que es pot multiplicar si tenim contractada una companyia de mòbil i una altra per casa, per fibra, o amb serveis afegits com televisió per internet, sèries o videojocs. El que sigui. Paguem segons ús i contracte, i això pot anar d’una tarifa bàsica de dades de 10 euros als 80 o 100 euros. Aquest és l’impacte econòmic que ens suposa tenir internet. Aquest és el nostre impacte, el que coneixem perquè ens afecta el compte corrent.

El que també ens afecta, però no directament ni al nostre compte econòmic, és un altre concepte lligat a l’ús d’internet: la petjada ecològica. I això què vol dir? Doncs que cada cop que utilitzem internet hi ha un perjudici ecològic, sobretot en forma d’emissió de CO2. És un consum mínim, però existeix. I no només existeix, sinó que si tenim en compte que cada dia milers de milions d’usuaris utilitzen internet, dades, miren sèries, envien correus o xategen per Instagram, la despesa ecològica comença a ser considerable. Per posar-nos en context i veure un primer exemple, cada cop que fem una cerca a internet s’emeten al medi ambient 0,2 grams de CO2, que equival a conduir un cotxe durant un quilòmetre.

I d’on surten, aquestes emissions de CO2? La resposta és senzilla malgrat la complexitat de tot un gran embolic de dades. El cas és que cada cop que fem una petició a internet per consultar alguna cosa –una cerca, veure una fotografia, descarregar una cançó, veure un vídeo–, aquesta petició arriba a uns servidors que contenen la informació, que funcionen, estan oberts, són grans ordinadors que necessiten energia, i tenir la suficient potència per poder-nos enviar un arxiu a través de dades. Així, una de les principals maneres en què internet contamina el medi ambient és mitjançant el consum d’energia.

La vasta xarxa de servidors mundial, centres de dades mundials i altres infraestructures mundials necessàries per alimentar internet requereixen una quantitat enorme d’energia, gran part de la qual es genera mitjançant la combustió de combustibles fòssils. Quantitat ingent d’energia que serveix no només per fer funcionar els aparells sinó també per mantenir-los refrigerats. Això no només contribueix al canvi climàtic, sinó que també contribueix a la contaminació de l’aire local i altres problemes ambientals.

Alguns estudis ho il·lustren d’una forma molt gràfica: els servidors mundials necessiten 30.000 milions de volts, l’equivalent a la producció de 30 plantes nuclears. Allò que coneixem com a dades al núvol en realitat no són núvols, sinó servidors grans com camps de fruiters amb centenars o milers d’ordinadors a ple rendiment analitzant i enviant dades. Això no treu que la digitalització de dades al núvol no sigui positiva, ja que evita que cada empresa hagi de tenir els seus servidors propis, augmentant de forma exponencial la contaminació.

Centres de dades gegants Parlem de centres de servidors. Podem imaginar aquells mobles metàl·lics, normalment foscos, amb ordinadors que emeten llums i que estan cablejats per tot arreu. Sí, és això. Ara pensem que treballen un al costat de l’altre. I ara pensem quina mida podrien tenir si els ajuntem tots i mirem de donar cobertura mundial. Si busquem la referència occidental més utilitzada, que és la mida en camps de futbol i viatgem fins al centre de servidors més gran del món, anomenat Telecom-Inner Mongolia Information Park, a la Xina, aquesta mesura mental ens dona la xifra salvatge de 223 camps de futbol. Aquesta empresa té un milió de metres quadrats dedicats a servidors perquè puguem fer videotrucades amb companys penjant-nos l’etiqueta de sostenibles perquè no hem agafat un avió.

La Xina té més centres de servidors gegants en el rànquing dels més grans del món, posicions que lidera juntament amb els Estats Units i un gran centre de Noruega de 600.000 metres quadrats.

Darrerament els fabricants de centres de dades mundials, com Microsoft, miren de fer-ho més sostenible i menys contaminant buscant alternatives ecològiques, com construir-los a sota del mar, i cada vegada utilitzen més energia verda, o el més sostenible possible, amb energia solar o eòlica. Això passa a Islàndia, Escòcia i cada cop més a llocs freds, on cal una mica menys d’energia per refrigerar aparells. En tot cas, contamina, potser menys, però segueix contaminant.

Però quant CO2 emetem? Per desgràcia, calcular amb precisió la despesa energètica i l’afectació ambiental d’internet no és fàcil, ja que hi ha moltes variables que configuren un mapa energètic i de consum difícil de calcular. Malgrat això, segons un informe de l’any 2020 del Grup d’Experts de l’ONU sobre tecnologies de la informació i la comunicació, la indústria de les TIC, que inclou els servidors d’internet, és responsable del voltant d’un 1,5% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle, o sigui, CO2, o sigui, diòxid de carboni. Altres estudis, en aquest cas de la Universitat de Mèxic, xifren les emissions diàries de CO2 entre 25 i 35 mil tones, 35.000.000 quilos. La dificultat de poder-ho xifrar fa que hi hagi un biaix important en els estudis.

D’altres asseguren que el consum d’internet ja representa el 7% de l’electricitat mundial i que genera entre el 2 i el 5% de les emissions globals de CO2. Per països, els que més contaminen són els Estats Units, el Japó, Alemanya, França i el Regne Unit. I mentrestant els centres de dades són a la Xina.

I el consum d’aigua i electricitat? Ja hem dit que els centres consumeixen l’equivalent al 7% de l’electricitat mundial. Pel que fa a l’aigua, l’ús global d’internet podria implicar 2,6 bilions de litres d’aigua a l’any, segons assegura la investigadora dels Estats Units René Obringer en un article a l’Agència SINC. Una altra despesa és la que té a veure amb la terra, la que cal remoure, conquerir a la natura per construir aquests grans centres.

Producció de dispositius Obrim parcialment un altre meló. Una altra manera en què internet contamina és mitjançant la producció i eliminació de dispositius electrònics, els que farem anar per seguir consumint energia i emetent diòxid de carboni a través d’internet. La fabricació d’ordinadors, telèfons intel·ligents i altres dispositius requereix una quantitat important d’energia i recursos, i sovint implica l’ús de productes químics tòxics i altres materials nocius. Quan s’eliminen aquests dispositius, poden alliberar aquestes toxines al medi ambient, cosa que suposa una amenaça per a la vida salvatge i els ecosistemes.

Mesures correctores Malgrat aquests impactes negatius, hi ha maneres de mitigar la contaminació causada per internet. Per exemple, les empreses poden utilitzar fonts d’energia renovables per alimentar els seus servidors i centres de dades, i els consumidors poden reciclar o donar els seus vells dispositius electrònics en lloc de llençar-los. A més, les persones poden prendre mesures per limitar el seu ús d’internet i ser més crítiques amb la informació que troben en línia, per tal de reduir la contaminació social i cultural causada per internet.

I jo, què consumeixo per...