Boomerisme Il·lustrat: Doom i Doom II, brutalitat mítica, perfecta i aterradora

L’any 1993 naixia, en un garatge nord-americà –per què ens agrada tant que les coses neixin en un garatge?–, un videojoc de trets en primera persona i en tres dimensions que llavors poca gent podia imaginar que marcaria un abans i un després, i que es convertira en un dels videojocs més mítics i històrics. Encara avui Doom té la capacitat de fer-nos passar terror, i si no ho creieu proveu de jugar-hi amb cascos i en una habitació fosca. Els culpables d’haver parit aquesta salvatjada van ser John Carmack i John Romero (que fa un cameo al final del joc), d’ID Software. A banda de la brutalitat i terror, Doom va ser un dels primers videojocs en fals 3D (era un joc en dos dimensions simulant les tres). Doom va tenir tant èxit que un any després apareixia Doom II, la seqüel·la, amb més armes i més bitxos lletjos per matar.

Doom va generar un univers al seu voltant. D’una banda, els milers de jugadors creant nivells i modificacions. D’altra, els trucs que permetien millores per anar superant pantalles sense haver de suar tinta. I, finalment, els programadors que provaven de jugar al Doom en qualsevol cosa, des d’un caixer automàtic, càmeres de fotografies o impressores.

L’argument de Doom no és brillant –un marine obre un portal a l’infern i ha de matar coses– però sí que ho són les armes i la jugabilitat. I també la brutalitat, com la d’exterminar bèsties a cop de motoserra, o partir-los per la meitat a cop d’escopeta de doble canó. A Doom no hi ha pietat. O mates o et maten. Això va portar que Doom fos assenyalat injustament en els tirotejos de l’època en escoles dels EUA, com el de Columbine. 

Un altre aspecte en què Doom i Doom II són brillants és en la seva banda sonora, en un moment d’auge de targetes Midi Sound Blaster, la música imitava temes del grunge i del metal de l’època. Música greu i fosca que acompanya a la perfecció el videojoc, juntament amb els sorolls terrorífics de la respiració de les bèsties.

A tot això, aplaudim un comentari en un fòrum que diu que “tothom hauria de jugar un cop a la vida a Doom” i un altre que diu que “després de jugar a molts jocs moderns vaig tornar a Doom, i ara ja és el meu preferit”.

L’èxit de Doom va iniciar una cursa frenètica de jocs de disparar, com Quake, Half-Life, Unreal, o els més recents Medal of Honour o, fins i tot, Fortnite.

Actualment, si sou usuaris de PC podreu comprar una versió actualitzada de Doom i Doom II a un preu molt econòmic i amb modificacions creades per usuaris. Entregueu les armes, ID Software i Bethesda (actual distribuïdora), perquè Doom ja no és vostre, sinó del poble. Anys després van aparèixer nous Doom, (el 3 i l’Eternal), adaptats als nous temps i als quals, com a bons boomers, ni hi hem jugat. Com ha de ser. No ens interessa la modernitat. Visca Doom i Doom II!