Pro Evolution Soccer: l’època daurada dels jocs de futbol

El capítol d'aquest mes de la secció Boomerisme Il·lustrat de Vint-i-dos comença a finals dels anys 90 i amb un videojoc que ho va revolucionar tot, el Fifa 98. Va ser l’entrada global al món dels simuladors de futbol modern amb les consoles de nova generació que teníem a casa, majoritàriament la Sony PlayStation.

Amb el Fifa semblava que l’editora EA Sports seria la reina dominant, però a poc a poc i culpa d’unes males decisions en jugabilitat, van fer que anés perdent pes. I qui es va emportar el pastís de la quota de públic? Una productora japonesa anomenada Ko nami que ja feia anys que creava jocs de futbol.

Però no va ser fins al 2003, quan Konami va llençar al mercat i per a PlayStation la tercera entrega d’un joc de futbol que a Europa es deia Pro Evolution Soccer (a partir d’ara PES). També s’anomenava International Super Star Soccer o Winning Eleven, depenent de la zona de llançament.

Aquell any va explotar la passió pel PES. Tant, que les següents edicions Pro Evolution Soccer, de la quarta al 2009, són recordades per a tota una generació que s’hi va deixar, en el millor dels casos, centenars d’hores.

El PES era un joc divertit i fàcil de jugar i de dominar per a tot tipus de jugadors, les animacions i els grafismes dels jugadors, aficionats i estadis eren una delícia per a l’època, i les modalitats de joc atrapaven qualsevol aficionat al futbol. Torno a parlar de la diversió. El PES era un joc sense més pretensions que la de fer-nos-ho passar bé, mentre el Fifa buscava reflectir el realisme total, i això el convertia en un joc avorrit, lent i amb una corba d’aprenentatge llarga.

Torno al PES. Aquells anys van ser l’època del Barça de Ronaldinho, del Chelsea de Lampard, del Milan de Pirlo, de l’Inter d’Adriano i del Madrid de Zidane. Eren alguns dels pocs noms reals, ja que Konami no tenia llicències per utilitzar-los (les tenia totes el Fifa), i per això el FC Barcelona havia de jugar contra, per exemple, el Galicia Azul o el Cyan Vigo. Però això, més enllà d’allunyar els jugadors del PES, va aconseguir crear un exèrcit d’usuaris que editaven cada jugador, equip, escut i qualsevol altre element del joc que el fes més proper a la realitat.

Així, les versions modifica des del PES circulaven lliurement per aquelles xarxes i programes d’intercanvi d’arxiu encara primaris.

És precisament gràcies a aquesta falta de llicències que el PES va aconseguir l’èpica total quan oferia la possibilitat de portar un equip de jugadors dolents com la tinya i totalment inventats a la glòria del futbol. Des d’aquí un homenatge a Castolo, Minanda o a Valeny.

Amb els anys EA Sports va entendre que la gent volia més diversió i menys realisme, i va anar convertint el Fifa en un PES amb tots els noms i llicències reals. Konami va començar a perdre la batalla i ara es troba en plena refundació. Llarga vida al PES!