Marcel Llopis: “Juguem a beisbol entre Mart i la Terra”

Virtut meva, arribo puntual com un rellotge als despatxos de l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Lleida (EPS). M’insisteixen els amfitrions a acomodar-me l’ambient amb l’entrevistat, un noi jove i alt i que els seus braços em diuen que deu passar unes quantes hores al gimnàs, que això no és genètica. Marcel Llopis, lleidatà d’arrel que va projectar la seva carrera des de Lleida, des d’aquestes instal·lacions que avui trepitja després de molts anys i que vagament recorda. Conversem en la intimitat, durant una hora, ell en un lleidatà amb accent ianqui i buscant paraules catalanes perdudes en la memòria, i jo interrompent-lo tant com puc per mostrar-li la meva ignorància supina en matèria espacial. M’agraeix amb un somriure les meves ingerències a la cultura popular, potser per poder contextualitzar-les, i que trenquen un ferm posat seriós i amb un punt d’orgull que penso que és molt nord-americà. També penso que sense aquesta actitud i posat potser no hauria arribat on és. Percepcions meves. De tant en tant em manifesta que és estrany que li facin entrevistes, i que no li agrada parlar d’ell mateix. “Però això que fas és molt gros”, li dic. Al final em reconeix que potser sí, i que potser ha normalitzat la importància de la seva feina. “A mi també em passa”, li dic jo sense filtre. Insisteix a explicar-me la seva trajectòria professional des dels inicis, suposo que per posar-li la feina més fàcil a un no-periodista com jo, que espera amb impaciència saber com ens pelarem els uns als altres a Mart o entre les galàxies llunyanes. M’ho fa suar.

Em diu que va créixer a Lleida. Que quan son pare es va presentar a casa amb un ordinador li va canviar el seu univers. I va decidir estudiar enginyeria. “Quan vaig veure que a Lleida hi havia la carrera d’informàtica la decisió va ser molt fàcil. Era l’any 2000. Ho tenia tan clar que a la sol· licitud de carrera només hi vaig posar una opció: Lleida.”

Te la vas jugar. Però ho tenies clar. 

Era molt bon estudiant, i sabia que hi entraria. Vaig fer l’enginyeria tècnica informàtica aquí a Lleida, i després la superior a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) de Barcelona. Allà vaig decidir que volia anar als Estats Units, a Silicon Valley. Al cap de poc vaig entrar en una start-up d’enginyeria mèdica, a Califòrnia. Vaig anar escalant i quan va néixer la meua filla...

És nord-americana? 

Sí, completament.

I... 

Vaig anar escalant i se’m van obrir les portes de la NASA, on vaig començar sent un desenvolupador de software. Vaig començar a l’equip de la missió anomenada DAWN, que portava una nau a l’asteroide Vesta per investigar. Era la primera missió de la NASA amb propulsió de ions, que és interessant perquè dona força a la nau amb molta menys energia. Aquesta missió també va anar al planeta Ceres, on hi ha dipòsits de sal. Actualment encara s’hi va.

Bon projecte. 

Després vaig passar a ser cap d’unes 20 persones del departament de modelatge i simulació de les naus. Quan vaig arribar, vaig veure que el software era bastant precari, i em vaig proposar arreglar-lo. Per fer-ho vaig poder contractar més gent, molts especialistes: enginyers, físics, astrofísics, i que a banda dissenyaven software.

Parèntesi, Marcel, un moment. Tu ets informàtic. 

Sí.

Però t’has hagut reciclar i obrir a nous camps. Des de la medicina fins a l’astrofísica, de la física a la química. Dels planetes a la mecànica de les òrbites.

Sempre he tingut molta curiositat. Si em preguntes si soc informàtic et diré que sí, pels meus estudis, però si em preguntes què soc, et diré que soc enginyer. És una cosa molt americana, això. Quan fas una sol·licitud per treballar als Estats Units no et pregunten quin enginyer ets, sinó què pots fer. Què pots aprendre. En un lloc com la NASA, a banda d’un currículum excel·lent, es valora la capacitat d’aprendre. Seguint amb la meva carrera, ho vaig compaginar amb un màster de direcció a la John Hopkins.

La que va tenir reconeixement mundial gràcies a la gestió de les dades mundial de la covid? 

Sí, i després vaig fer un doctorat a la UPC des dels Estats Units, era com tancar el cercle. El tema de la meva investigació doctoral era com buscar esdeveniments espacials, visibles o ocults, amb un llenguatge de programació que vaig inventar.

El vas inventar tu? 

Sí. No és només un llenguatge de programació, sinó una llibreria de software amb què pots modelar esdeveniments geomètrics i cercar inclús els amagats. Per exemple, quan vols saber quan hi ha una ocultació entre un planeta i un altre des d’una nau espacial.

Això que fas, que per cert trobo molt gros, quina importància té? M’ho pots preguntar més endavant?

És que trobo que això que em dius té una capacitat inventiva molt gran, i que toca molts aspectes que van més enllà de la informàtica. No veig que sigui una “aportació més”, com solem sentir a dir a molta gent que es dedica a la ciència i la tecnologia. 

Tu el que vols és una frase que...

No, no. Ho dic perquè sona a gran projecte, de gran importància. Però t’ho pregunto després. Seguim. 

El que fèiem era disseny de llenguatge de programació que es fes servir per dissenyar models. Per poder calcular elements amb els sistemes de hardware de la nau. Hi ha unes matemàtiques i algoritmes que pots convertir amb un programa que quan els executes et diu com la nau es comportarà en unes certes condicions. El que vaig fer va ser redissenyar tot el sistema de modelatge i simulació del meu laboratori, que és el Jet Propulsion Laboratory, JPL. I ara aquest sistema és el que fa anar la NASA amb el projecte Europa Clipper, que portarà una nau a la lluna Europa de Júpiter, i una altra que va a un cinturó d’asteroides.

Interessant. 

Aquest sistema de modelatge i simulació és el que fa anar el meu laboratori per totes les missions futures. Aquesta ha sigut una de les meves aportacions al grup. Llavors em van proposar ser director assistent de la secció de planificació i execució de sistemes del JPL. I llavors el que em vaig proposar va ser no només millorar els sistemes de software de tota la secció, sinó assegurar-me el fitxatge i la mentoria de totes les persones que hi havia. I poder contractar els millors per al meu departament.

Costa fitxar gent a la NASA? 

Sí, perquè arriben milers de sol· licituds d’estudiants brillants. Quan mires quins són els bons, has de mirar no només les notes, perquè tens currículums del MIT, de Caltech, de Michigan...

El millor del millor. Com ho fas? Vas per sensació o per capacitat d’aprenentatge?

 És una art i una ciència, això. Has de saber com pensen i entendre les seves aptituds i actituds.

Més coses. Ara, on ets? 

Vaig ser l’arquitecte de software del projecte Europa Clipper, fins que em van oferir ser codirector de la meva secció, amb 120 persones que dissenyen el software que fa funcionar tota la nau espacial, des del control, autonomia... Tot el que pugui fer. I a banda dissenyem els requeriments de l’ordinador.

Parlant d’això. Es diu que a l’Apollo 11... 

[riu]

Ja saps per on vaig. L’Apollo 11 portava un ordinador tan potent com el que tenim en una calculadora actual. 

És cert. Més o menys.

Llavors, a què podem equiparar els ordinadors que controlen les naus espacials actuals? A un supercomputador? A un ordinador, per exemple, amb 5000 Gb de RAM?

No. I m’agrada la pregunta. Hi ha un problema de radiació. Quan ets a l’espai els ordinadors pateixen la radiació de l’univers. Els afecta, i molt, i fa que es reiniciïn. Una manera de mitigar-ho és utilitzar transistors que siguin més grans que els que fem anar habitualment en el nostre dia a dia, perquè són més resistents a la radiació. Per això utilitzem ordinadors antics, de l’any 2000.

Què dius ara! Això sí que em sorprèn. 

Hi ha una companyia que es diu BAE Systems que fa anar un disseny antic d’IBM que es diu Power PC 750, que és el mateix processador que feien anar els Apple d’inicis de segle. Equivaldria a un Pèntium IV de l’època.

M’estàs dient que les naus espacials que volten per l’Univers i que van a milions d’anys llum d’aquí porten ordinadors de fa 20 anys? 

La nau que tenim a Mart i els rovers que roden per la seva superfície, per exemple, sí. Per cert, aquests rovers estan dissenyats en el meu laboratori.

Em sembla molt curiós, sincerament! 

El problema d’aquests ordinadors és que, malgrat que aguanten molt més la radiació, gasten més energia que els processadors més moderns i actuals, això implica que necessitem millorar l’eficiència energètica per mantenir-los en funcionament. Parlant d’això, tenim l’helicòpter del Perseverance de Mart que...

El Perseverance és el que està en moviment, encara? 

Sí.

L’Spirit es va quedar estancat en un cràter, i a l’Opportunity se li van tapar les plaques solars amb arena. Fa pena, quan s’apaguen. 

Sí [riu]

M’explicaves l’helicòpter del Perseverance. 

És un dron que el teníem guardat sota del Perseverance, i que ara vola per Mart planificant rutes i analitzant. Aquest dron fa servir un ordinador Qualcomm Snapdragon, que és un ordinador que equivaldria a un simple telèfon mòbil Android actual.

I li afecta la radiació? 

Sí, però si passa es reinicia. Baixaria a la superfície i en reiniciar-se tornaria a volar.

Seguim a Mart. Algun projecte més? 

Que pugui dir, sí.

N’hi ha de secrets? 

[Silenci]

No et vull posar en un compromís. 

Te’n puc explicar tres, respecte a Mart. El primer és una missió per anar a Mart a recollir les mostres que està deixant el Perseverance per la superfície de Mart. La missió es diu Mars Sample Return, és una nau que recollirà les mostres del terra amb un braç, les posarà en una nau, i llavors les llençarem cap a la Terra. És com jugar a beisbol a l’espai, entre la Terra i Mart.

Perdona. Perdona? 

És una frase que t’agradarà pel titular, suposo. I llavors arribarà a la Terra i l’anirem a recollir. I tindrem mostres de Mart per seguir estudiant el planeta.

Es fa habitualment, això de jugar a beisbol a l’espai? 

Sí.

Mart i la Terra estan a 225 milions de quilòmetres de distància. Quan llenceu una nau a aquestes distàncies no xoca mai contra res?  Vull dir, no hi ha cap roca, pedra, resta, escombraries, entre aquest trajecte que pugui afectar la nau?

 El meu laboratori és especialista en disciplines en disseny de missions i sobretot en mecànica orbital. Has de pensar que hi ha un equip sencer fent tracking de tot allò conegut i desconegut, entre un punt i un altre. Som molt bons predient i calculant òrbites i trajectòries. Tenim sistemes de càlcul molt potents per saber si hi pot haver res entremig d’un trajecte. A anys llum.

Allò que veiem a les pel·lícules que una nau es llença a la velocitat de la llum cap a altres galàxies. 

És exactament això, el que et deia. La trajectòria i possibles elements que hi hagi pel mig estan i estaran perfectament controlats. Igual que quan veiem a les pel·lícules que una nau passa per un cinturó d’asteroides...

No és així? 

Els cinturons d’asteroides de la cultura popular són molt densos i xoquen contra les naus. I no és així. Si fossin tan densos, després de milers de milions d’anys de vida de l’Univers xocant entre ells ja serien pols.

I amb les arribades de la Terra, la brossa que volta per sobre nostre també està controlada? 

També està molt controlat. Quan hi ha llançaments i arribades a la Terra es pot predir si xocarà contra alguna cosa.

Em deies tres projectes, de Mart, i en portem un. 

El segon és un programa de la NASA d’enviar gent a Mart, que es va allargant sobre la marxa. Al principi l’objectiu era als anys 20, ara ja és a la dècada dels 40. El que fem és un sistema anomenat Space Launch System (SLS), que cada llançament costa 1.000 milions de dòlars, que el que fa és enviar a Mart subministraments, per muntar cases, menjar, aigua, impressores 3D per construir eines... És molt car.

Dècada dels 40, la data de la conquesta de Mart? 

Si m’hi fas apostar diners et diria que no. Que encara no.

I el tercer projecte, referent a Mart? 

És la relació amb SpaceX d’Elon Musk, empresa que té coets més barats i que podem fer servir per fer aquests llançaments de subministraments vitals. Space X té la seva pròpia previsió d’arribar Mart.

És un competidor, SpaceX? 

L’objectiu de SpaceX és trobar la manera de sortir, escapar, de la Terra amb els humans. Hi ha una sèrie d’objectius que s’han d’anar complint per aconseguir-ho, un d’ells és el projecte Starlink (aquells satèl·lits que veiem passar en fila pel cel), per poder pagar el programa espacial amb l’internet Starlink. L’objectiu únic de SpaceX és saber com sortir de la Terra i arribar a Mart. La NASA té múltiples objectius: exploració, investigació i entendre l’univers, entre molts més objectius.

Acabem tema Mart. És viable? Ho veurem? 

Crec que és possible que ho veiem. De fet avui mateix podríem arribar a Mart, però el que em preocupa més és la salut mental, la psicologia al voltant de Mart. Fer un viatge de nou mesos amb una tripulació compartint espais minúsculs, i passar-se dos anys treballant contrarellotge en un indret hostil que ens podria aniquilar en qualsevol moment, amb companys amb qui s’han de compartir espais reduïts i amb qui potser no hi ha bona relació. Totalment incomunicat durant dos anys amb tothom. I un fet més: des de la Lluna veus la Terra, i psicològicament és un fet molt potent, salvador, sanador. Des de Mart no veus res. Estàs sol. I una cosa que al principi pot ser innovadora, encoratjadora i fascinant, necessita molta psicologia perquè no es converteixi en un fet demolidor i que porti a un gran sofriment.

En un planeta amb condicions que et poden matar en qualsevol moment. 

Sí, com la radiació que deia abans. Però ja et dic, el que més em preocupa és el tema psicològic.

Parlaves de la Lluna. No hi hem tornat? 

No és interessant.

Tanco carpeta Mart. Anem als projectes de Júpiter, què hi esteu investigant? 

Estem dissenyant la missió Europa Clipper, que anirà a una lluna de Júpiter que es diu Europa i que té aigua. Hi ha dues llunes que sabem que en tenen, una a Júpiter i una altra a Saturn. A la d’Europa sabem que hi ha una capa de gel, però no en sabem exactament la profunditat. Les nostres suposicions és que hi ha gel d’aigua, ni un altre tipus de gas ni cap altra composició química. Per sota hi ha aigua líquida i després el nucli.

Com m’he l’he d’imaginar, aquesta aigua? D’aquella que et fa un forat a la mà si et toca? Radioactiva? Mortal? 

Doncs és com la de la Terra, H2O, amb les mateixes propietats. I amb la suposició que pot contenir sals. Pel moviment orbital d’aquesta lluna Europa, que implica pujades i baixades de temperatura, sabem que l’aigua de sota de la capa de gel pot ser líquida. Doncs el nostre projecte és orbitar de forma el·líptica al voltant d’Europa, per mirar que la nau rebi menys radiació. Estudiarem Europa i determinarem si hi ha aigua.

Em sembla molt gros. 

Una altra cosa interessant és que creiem que aquesta aigua, combinada amb la calor del moviment orbital pot conduir a la creació de vida. Primer l’Europa Clipper analitzarà l’estat del gel i l’aigua. Després ja tenim en marxa un projecte anomenat Europa Lander, per aterrar a la superfície de gel i perforar la capa per introduir un robot submarí a dins. Aquest robot es diu EELS (Exobiology Extant Life Surveyor), que vol dir anguila en anglès, que perfora el gel i es mou com una serp dins de l’aigua. Agafarà mostres, com fa un rover terrestre a Mart, però aquest cop navegant per dins de l’aigua. I després les recollirem.

[silenci]

Sembla que sempre parlem de Mart, i això de Júpiter em sembla increïble... Va, acabem. Una mica de fantasia. Hi haurà guerres, a l’espai, entre naus? 

Hi ha unes fases que hem de superar abans d’això. És possible, perquè per la naturalesa dels humans el més probable és que hi hagi guerres. Hi ha una escala, que es diu Kardashev, amb una taxonomia de l’evolució de les civilitzacions espacials. La primera és que has de dominar la Terra, després el sistema solar, després la galàxia... I parlem d’això quan encara no hem dominat ni el nostre planeta. Després vindrà l’exploració, la creació d’identitats entre planetes, igualtats i desigualtats... I això comportarà conflictes, segur. Que siguin com ho hem vist popularment ja no t’ho sé dir. Això pertocarà als humans del futur.

Et devia una pregunta... 

Trobo interessant l’entrevista. Que la gent m’ho demani. No ho acostumo a fer i quan ho faig em fa adonar de la importància de la meva feina. Quan vaig entrar a treballar a la NASA, en qualsevol de les posicions que he ocupat, primer sí que penso que és un reconeixement a la meva capacitat i coneixement, però ho arribes a normalitzar, tant la feina que fas com l’impacte que té.

La pregunta: pots valorar l’aportació de tu i el teu equip al món? 

En una paraula, és transformacional.

És important, el que fas, feu? 

Molt, molt important. El laboratori on treballo, el JPL, es va crear abans que nasqués la NASA. El JPL es va crear el 1936, mentre que la NASA ho va fer el 1958. Aquell any el JPL creava les primeres naus de la Lluna, Mart i Venus. El JPL va aportar el seu bagatge a la NASA. Som el centre que fa els millors robots espacials. Avui som els més innovadors.

Ara. Ara sí. Gràcies!