Ave, Caesar III: el millor joc de construcció de ciutats de tot l'imperi

No va ser ni el primer ni el segon, sinó el tercer, el que ens va meravellar. Era l’any 1998, i de la mà de Sierra ens arribava un joc de simulació, de construcció de ciutats, ambientat en l’època romana. Era el moment dels jocs de construcció i simulació. Els primers jocs Sims, Faraón, Emperador, SimCity o Age of Empires –del qual en parlarem un dia en calma–, que aprofitaven tot el potencial d’aquells Pèntium de l’època i de les evolucionades targetes gràfiques per oferir-nos espectacles visuals i artístics monumentals.

Avui parlem de Caesar III, en què el nostre objectiu era governar una ciutat romana que abans havíem creat partint de zero. Des dels primers pobladors, que arribaven amb una caravana i s’instal·laven en una tenda, al progrés amb l’arribada de vies de comunicació, aqüeductes amb aigua, fonts públiques, mercats, indústria i artesania, carrers asfaltats, fòrums i temples; que convertien les tendes en cases noves, habitatges amb jardins on els rics patricis vivien i gaudien d’una vida més contemplativa que anava del Senat al circ romà. 

Com més progrés, més gent vindria a viure a la ciutat, més impostos deixarien a les arques municipals i més a prop estava de construir-se el gran Colisseu. Tant és el nivell de detall de Caesar III que, per poder construir el Colisseu, abans feia falta, òbviament, construir escoles d’actors i de gladiadors. Això que sembla obvi ens diu que per fer aquest joc hi van haver moltes ments pensants. 

Mentre creixia la ciutat es requeria efectius de bombers per apagar els nombrosos incendis, arquitectes per esmenar els esfondraments, comerciants per fer créixer l’economia, i un reduït conjunt militar per repel·lir els atacs de les poblacions frontereres. Poblacions, ciutats estat, que podien ser amigues o enemigues, depenent sempre del tracte comercial que s’hi hagués signat, o dels regals que li feia la nostra ciutat. 

En definitiva, un joc que tenia un component addictiu molt elevat, i amb una dificultat que augmentava al mateix ritme que ho feia la corba d’aprenentatge del jugador. Un equilibri perfecte, un deu en jugabilitat. Un deu en difusió de la cultura romana, dels seus Déus i dels seus tentacles territorials, ja que podíem construir en tots i cadascun dels seus territoris, i també conèixer els enemics de la zona, des dels egipcis als etruscs, els gals o els cartaginesos. 

Quan va sortir, Caesar III va aconseguir bones crítiques, però ha sigut amb els anys que ha adquirit una pàtina de joc d’època, de clàssic, de joc per passar-hi una tarda i tornar a sentir i reviure sensacions d’anys enrere. 

Com sol passar, la desenvolupadora va voler estirar el xiclet amb Caesar IV, gairebé vuit anys després. El resultat va ser tant dolent que va significar el final del que, poc després, vam saber que es convertiria en una franquícia mítica.