Qui pogués volar!
Vaig tard i malament. Tard, perquè servidor de vostès s’atansa als 40. I malament perquè per fer el que explicaré a continuació hauria hagut de ser molt bo en matemàtiques en general i en enginyeria en particular.
El cas del qual parlo és la possibilitat que ofereix l’Escola Politècnica Superior (EPS) de la Universitat de Lleida per poder obtenir diversos dobles graus en enginyeria estudiant a l’estranger. Tres anys estudiant a Lleida i el quart a Finlàndia, Alemanya o al Brasil. O ampliar l’experiència, personal i única, i voltar per altres països de més continents durant mig any. Qui pogués.
Són les dobles titulacions internacionals de l’EPS. Un cas únic, pioner, ja que no hi ha cap altra universitat al país que ofereixi res similar. Un orgull d’una feina ingent que no es veu de comunicació, relacions internacionals, organització i planificació a tres o quatre bandes a la vegada.
I on és, tot el mèrit? Doncs en pensar que les persones que han muntat i organitzen tot això haurien pogut decidir no fer-ho, estalviant-se diversos mals de cap i seguir fent la seva feina diària. És per això que, quan parlem d’excel·lència, hem de tenir present coses com aquestes. Que l’EPS, la nostra Politècnica de Lleida, és puntera en oferta acadèmica i educativa. Cal gravar-s’ho a foc per quan algú ens digui, amb aquella suficiència de la ignorància, que prefereix anar a Barcelona a estudiar perquè [qualsevol tòpic barat]. Acabeu la frase com vulgueu.
Qui pogués tornar enrere, pensava mentre parlava amb els dos joves estudiants que han gaudit d’aquesta experiència, que ja no és formativa –que també– sinó que és vital, de vida, de pell. Joves amb una mirada brillant i que avancen en la vida.
