De Microsoft i Gates contra Apple i Jobs a Nvidia contra Intel: les grans rivalitats del món digital

Sempre que un actor irromp en una escena particular solen aparèixer competidors, el pol oposat que vol ser més, o vol emportar-se part del negoci. Aquest competidor sol ser catalitzador perquè l’altra empresa segueixi apostant per la innovació i aporti a la societat i al món. Un ying i yang necessari per mantenir-se i seguir sent fortes. 

És part necessària per a l’evolució, la innovació i el futur. Si Steve Jobs va ser Steve Jobs va ser perquè a l’altre costat hi havia un tal Bill Gates. I si un aguantava al peu del canó amb tota l’energia l’altre també ho feia, per orgull, per responsabilitat, per mantenir el pols. I si parlem de Jobs o Gates és perquè són la cara visible d’aquesta lluita fraternal per ser els millors, crear les millors empreses, tenir el millor producte i el que més ven i més es valora. Una de les rivalitats més famoses de la història de la tecnologia.

Bill Gates vs Steve Jobs

Simbolitzen la competència entre Apple i Microsoft, malgrat que tant Jobs com Gates fa anys que ja no formen part de la primera línia de les seves empreses, un perquè és mort (Jobs) i l’altre perquè està jubilat (Gates). És una rivalitat que no només va marcar la història personal dels dos visionaris, sinó també la trajectòria de la indústria tecnològica, el que dèiem de mantenir-se innovant.

Van tenir camins professionals molt semblants, però amb les mirades lleugerament diferents. Steve Jobs tenia una visió estètica i obsessió pel disseny i l’experiència d’usuari, motors darrere dels productes d’Apple, com el Mac, l’iPhone o el mateix iPod. Podríem dir que era un líder perfeccionista i carismàtic. Bill Gates, en canvi, tenia un enfocament més tècnic i orientat al software, més racional, i va conduir Microsoft a dominar el mercat dels sistemes operatius amb el seu MS-DOS i posteriorment amb Windows. El podríem definir com a líder analític i pragmàtic. 

La seva rivalitat va començar a la dècada dels 80, quan Microsoft va desenvolupar software per a l’Apple II, el primer èxit comercial d’Apple. Tot i la primera col·laboració, les tensions van sorgir quan Microsoft va llançar Windows, un sistema operatiu amb interfície gràfica que Steve Jobs considerava una còpia de la interfície del Macintosh. Aquesta disputa va establir les bases d’una rivalitat que duraria dècades i que avui és més viva que mai.

En la dècada dels 90 Microsoft amb el seu Windows es va convertir en un gegant dominant, mentre Apple, sense Jobs –acomiadat l’any 1985–, lluitava per sobreviure. L’any 1997 Jobs va tornar a Apple i va començar el ressorgiment de la marca, gràcies a productes revolucionaris com l’iMac, l’iPod, l’iPhone o l’iPad.

Steve Jobs era carismàtic, dur i
perfeccionista, mentre que Bill Gates
era pragmàtic, tècnic i analista

Malgrat la gran rivalitat, la relació entre Gates i Jobs era de respecte mutu. En diverses entrevistes, Gates ha expressat la seva admiració per la capacitat de Jobs per crear productes innovadors i transformar indústries. D’altra banda, Jobs reconeixia la influència i el paper de Gates en la democratització de la informàtica personal, tot i que sovint el criticava per la manca de visió artística i innovadora en els productes de Microsoft. 

Després de la mort de Jobs el 2011, Gates ha parlat sovint sobre la seva rivalitat, però també sobre l’amistat i el respecte que tenia per Jobs. Aquesta complexa relació és un testimoni de com dos líders visionaris poden competir intensament i, al mateix temps, influenciar-se mútuament, impulsant-se a aconseguir nous horitzons. La rivalitat entre Jobs i Gates va ser un factor clau en el desenvolupament de la tecnologia moderna. Va impulsar la innovació i va establir les bases per a moltes de les tecnologies que avui donem per fetes. Aquesta rivalitat no només va definir les seves carreres, sinó que també va canviar el món, deixant un llegat perdurable que continua inspirant generacions de tecnòlegs i emprenedors.

Microsoft vs. Apple

I, és clar, si parlem de Bill Gates i Steve Jobs hem de fer-ho també de les empreses a les quals representaven com a màxims dirigents, durant anys. Com els dos líders, gairebé espirituals, les dues empreses tenen una trajectòria paral·lela i similar, començant pel naixement. L’any 1975 ho feia Microsoft (Bill Gates i Paul Allen) i l’any 1976 Apple (Steve Jobs i Steve Wozniak). Els primers es dedicarien al desenvolupament de programari per a informàtica establint vincles amb empreses tan fortes com IBM, mentre els segons es dedicarien a la fabricació dels seus propis productes. 

Als 80 i 90 Microsoft va convertir-se en el líder indiscutible del mercat dels sistemes operatius amb Windows i Apple lluitava per mantenir la seva quota de mercat. I és que la filosofia de les dues empreses era notablement diferent: Apple va apostar per un ecosistema tancat, en què el hardware i el software estaven íntimament integrats, mentre que Microsoft es va centrar a desenvolupar software que pogués ser utilitzat per múltiples fabricants de hardware, establint així un estàndard universal amb Windows. Aquesta estratègia es va fer evident amb el llançament de Windows 95, que va consolidar la dominació de Microsoft en el mercat dels ordinadors personals. El retorn l’any 1997 de Jobs a Apple va suposar un ressorgiment espectacular, començant amb el llançament de l’iMac i, posteriorment, amb l’iPod, l’iPhone i l’iPad, productes que van redefinir els mercats respectius i van establir nous estàndards per a la indústria.

La dècada dels 2000 va ser testimoni d’una nova fase en la rivalitat entre les dues empreses, centrada no només en els ordinadors personals sinó també en els dispositius mòbils i altres tecnologies emergents. L’iPhone, llançat el 2007, va marcar un canvi de paradigma en la indústria dels telèfons mòbils i va posar Apple en una posició dominant en aquest mercat, sector en què Microsoft va arribar tard i malament, i del qual en va haver de sortir a favor d’Android, de Google, empresa amb qui ha tingut vincles posteriorment. 

La rivalitat entre Microsoft i Apple agafava totes les potes de la tecnologia. També al núvol. Mentre un introduïa iCloud, Microsoft ho feia amb OneDrive i la suite Office 365, intentant mantenir la seva rellevància en una indústria que canviava ràpidament cap als serveis basats en el núvol. Però no tot és competència. També hi ha espais comuns i de col·laboració –pocs–. Per exemple, quan Microsoft ha desenvolupat versions d’Office per a dispositius Apple, reconeixent la necessitat de compatibilitat entre les plataformes. 

Avui les dues empreses són les més valorades del planeta. Apple lidera la capitalització borsària amb 3,285 trilions, i Microsoft és segona amb 3,282. Hi va de poc. Tercera és Nvidia, de la qual en parlarem després, amb 3,19. 

L’auge del fenomen dels fanboys

Si parlem de rivalitat entre dues empreses, podem dir que sempre hi haurà empleats o usuaris que defensin la seva marca. Si això ho elevem a les dues grans empreses de les quals parlàvem fa un moment, passa que es crea un exèrcit de seguidors, anomenat fanboys. Que què és un fanboy? Són seguidors lleials i apassionats d’una marca que defensen amb fervor els productes i serveis d’aquesta, sovint entrant en discussions acalorades amb els seguidors de la marca rival. 

Els fanboys d’Apple i Microsoft es remunten als inicis de les dues empreses. Apple va atraure una comunitat d’usuaris que valoraven el disseny elegant i la facilitat d’ús, que es van convertir en defensors entusiastes d’Apple. A l’altre costat, Microsoft va saber capturar una gran part del mercat amb el llançament de Windows. Els seus usuaris valoraven la flexibilitat, la compatibilitat i l’accessibilitat dels productes de l’empresa, creant així la seva pròpia base de seguidors lleials. Amb l’expansió d’internet i les xarxes socials, la rivalitat entre els fanboys d’Apple i Microsoft es va intensificar. Els fòrums, els blocs i, posteriorment, les xarxes socials es van convertir en camps de batalla on els defensors de cada marca discutien sobre la superioritat dels seus productes preferits. Les discussions sovint giraven al voltant de temes com el disseny, la usabilitat, la innovació, el preu i el rendiment dels dispositius. Actualment els fanboys d’Apple solen destacar la qualitat del disseny, la integració entre hardware i software, i l’ecosistema tancat que garanteix una experiència d’usuari consistent. A més, els productes d’Apple sovint són vistos com símbols de prestigi i estatus. En canvi, els fanboys de Microsoft solen defensar la versatilitat i l’obertura del sistema Windows, la compatibilitat amb una àmplia gamma de dispositius i perifèrics, i el fet que els productes de Microsoft solen ser més assequibles i accessibles per a una majoria de persones. 

Les dues marques s’han abonat també al fenomen fanboy per portar-les a les seves campanyes publicitàries, per la qual cosa és normal veure anuncis d’una empresa parlant de l’altra, i a la inversa. Però aquest fenomen va més enllà, i és que els fanboys s’han estès als entorns de Google, amb Android, o amb els dispositius Samsung o Xiaomi. O entre serveis al núvol, o entre fabricants de microxips. Al digital, sempre que hi hagi dues marques lluitant per l’hegemonia hi haurà un exèrcit, gran o petit, defensant-la. 

XIPS: Nvidia vs. Intel

I és que hi ha vida més enllà de les grans tecnològiques més populars. Microsoft, Apple, Google també deixen espai a empreses potser menys allunyades de la cultura popular, però fonamentals en la seva aportació. És el cas de les marques fabricants de microxips, amb Intel i Nvidia com a grans rivals, i amb Qualcomm traient el cap gràcies al desenvolupament dels nous Copilot+PC de Microsoft. 

Però anem a la rivalitat entre Nvidia i Intel, una de les més fascinants i significatives en el món de la tecnologia, ja que no només afecta els microxips, sinó també té un impacte profund en sectors com el gaming, la intel·ligència artificial (IA) i els centres de dades.

Nvidia, fundada l’any 1993, es va centrar inicialment en el desenvolupament de targetes gràfiques (GPU) per a videojocs. Amb el llançament de la seva arquitectura GeForce, Nvidia va revolucionar el mercat de les targetes gràfiques, establint-se com un líder indiscutible en aquest segment. En canvi, Intel, molt més antiga i fundada el 1968, es va consolidar com el principal fabricant de processadors (CPU) per a ordinadors personals i servidors. La seva sèrie de processadors Intel Core i l’arquitectura x86 han definit l’estàndard de la indústria durant dècades.

Intel ha vist com Nvidia aterrava
al món dels xips gràcies a la IA. I com
Qualcomm fabrica els xips dels Copilot

Amb la nova era tecnològica dels darrers anys, els dos gegants van començar a expandir-se en àrees que tradicionalment no eren el seu fort. Nvidia va veure una gran oportunitat en la intel·ligència artificial i el deep learning, àrees que requereixen una gran capacitat de processament paral·lel. Les seves GPU s’han convertit en la pedra angular per a entrenar models d’IA, i és àmpliament adoptada per investigadors i empreses. Per la seva banda, Intel va intentar entrar al mercat de les GPU el 2015 amb la compra d’Altera, una empresa especialitzada, i amb el desenvolupament de la seva pròpia línia de GPU, Intel Xe. La competència s’ha intensificat especialment en els sectors de la intel·ligència artificial i els centres de dades. 

Nvidia, amb les seves GPU Tesla i la plataforma de computació per a centres de dades, va aconseguir acords amb grans empreses com Google, Amazon, i Microsoft per proporcionar la infraestructura de processament per als seus serveis de núvol. Intel, per la seva banda, ha invertit significativament en tecnologia d’IA, però sense consolidar-se.

Nvidia ha agafat velocitat de creuer, i ha sabut tocar les tecles per créixer. De fet, mentre els ingressos d’Intel cauen entre un 15 i 18% cada trimestre, els ingressos d’Nvidia han augmentat exponencialment, fins a gairebé un 200%. 

CONSOLES: PlayStation vs. XBox

Anem al mercat lúdic. El de les videoconsoles de darrera generació. Haureu notat que sempre parlem de dos pols, és per això que a l’anterior punt no hem parlat de la fabricant de microxips AMD, i en aquest epígraf, si parlem de consoles, hi trobarem a faltar Nintendo. La descartem en aquesta anàlisi de la rivalitat per no ser una generació tan potent i per tenir la gran majoria de videojocs de caire més aviat juvenil. 

Així doncs, la rivalitat entre PlayStation de Sony i Xbox de Microsoft és una batalla constant al món dels videojocs. Des dels seus inicis, ambdues marques han lluitat per la supremacia en un sector altament competitiu, oferint als jugadors experiències úniques i revolucionàries. Per antiguitat guanya PlayStation, que va néixer l’any 1994. Amb un disseny innovador i una gran biblioteca de jocs, es va convertir ràpidament en una de les consoles més populars de la seva època. La seva capacitat per reproduir CD, en un moment en què moltes consoles utilitzaven cartutxos, va ser un dels seus principals atractius. PlayStation va suposar el final de totes les consoles de SEGA, i va suposar un cop a Nintendo. 

En resposta a l’èxit de PlayStation, Microsoft va entrar en el mercat de les consoles amb la seva Xbox, l’any 2001. Va destacar per ser la primera consola amb un disc dur intern i per oferir una connexió a internet integrada a través del servei Xbox Live, que va revolucionar el joc en línia. Aquestes característiques van establir un nou estàndard en el sector i van marcar l’inici d’una intensa competició amb PlayStation, que es lliuraria al camp de batalla de les generacions de les consoles. Quan una treia una millora l’altra ràpidament la contrarestava. 

Així, per exemple, la segona generació de les consoles va tenir la batalla entre la PlayStation 2 (2000) i la Xbox 360. La primera va consolidar la posició de Sony com a líder del mercat venent més de 155 milions d’unitats i convertint-se en la consola més venuda de tots els temps, mentre la segona Xbox, la 360, retallava distància en vendes, amb el joc en línia i el Kinect com a màxims reclams. Aquesta, a més, va competir amb la PlayStation 3, que va sortir al mercat un any després. La guerra va seguir amb la tercera i l’actual quarta generació, en la qual conviuen la PlayStation 5 i la Xbox Series. 

Avui lluiten per veure qui ofereix millors gràfics, temps de càrrega més ràpids i un catàleg de jocs en línia més ampli. Els dos aparells, en línies generals, són molt similars pel que fa a tecnologia. El camp de batalla actual es troba en el catàleg, i és que cada cop més les dues marques juguen amb un catàleg de jocs exclusius, i això comporta una espècie de joc brut de fons, i és que mentre Sony segueix oferint els jocs clàssics de nova generació com Gran Turismo o God of War, Microsoft fa temps que compra estudis de producció. Una de les compres més sonades ha sigut la d’Activision Blizzard, que fa que Xbox tingui en el seu catàleg en exclusiva totes les franquícies de Call of Duty, Diablo, Warcraft o Crash Bandicoot. SERVEIS: Hotmail vs. Gmail

SERVEIS: Hotmail vs Gmail

La rivalitat entre Hotmail i Gmail també és notòria i important, ja que ha portat a la democratització d’un servei que, fins no fa gaire, era bastant més privatitzat. Parlar de Hotmail i Gmail és fer-ho també de Microsoft i Google, que apareixeran més en aquest reportatge.

Hotmail va aparèixer l’any 1996, un dels primers serveis de correu electrònic basats en web i accessible des de qualsevol ordinador amb connexió a internet. Aportava una proposta de valor clara: interfície senzilla i accés universal. L’èxit de Hotmail va ser tan immediat que Microsoft va adquirir el servei al cap d’un any per 400 milions de dòlars. Amb el suport de Microsoft, Hotmail es va expandir ràpidament i es va convertir en el líder indiscutible del mercat de correu electrònic durant molts anys. 

Google va veure l’oportunitat i l’any 2004 va llançar Gmail, un servei que va revolucionar el mercat amb característiques trencadores per l’època, com oferir 1 GB d’espai d’emmagatzematge gratuït per usuari, xifra molt superior als escassos megabytes que oferia la competència. 

La competència entre Hotmail i Gmail va empènyer les dues empreses a innovar constantment. Microsoft va respondre al llançament de Gmail amb una sèrie de millores a Hotmail, incloent-hi un augment progressiu de l’espai d’emmagatzematge, millores en la seguretat, una interfície més moderna i inclús canviant el nom del correu a Outlook. Però va fer-ho tard, i Gmail ja havia guanyat terreny ràpidament. Al llarg dels anys tant Google com Microsoft han convertit el seu servei de correu en una de les parts fonamentals de tota la seva suite de productivitat, que inclou calendari, emmagatzematge al núvol i eines de tasques d’ofimàtica general. Tot i que actualment Gmail és el líder del mercat de correu electrònic, Microsoft i Outlook ha mantingut una base d’usuaris lleial i continua innovant per competir amb Google. 

MÒBIL: Android vs. iOS

Torna a aparèixer Google en aquest article. I és que l’empresa californiana va saber veure, a principis dels anys 2000, on havia de posar tots els esforços. Un d’ells va ser en el món de la telefonia mòbil, llavors dominada pels vells telèfons tipus roca (com els Nokia), els més trencadors de tapa (com alguns Samsung, LG o Ericsson), o els petits ordinadors tipus Blackberry o Palm, molt ben vistos en el món empresarial. L’any 2007 Apple presentava el seu iPhone, i va agafar tothom amb el peu canviat. Potser sí que Microsoft no va tenir temps per reaccionar, però a can Google feia dies que treballaven en aquest projecte, que tenia un nom: Android. Android, de fet, era la marca que Google havia comprat tres anys abans. Va veure la llum l’any 2007, molt poc després de l’anunci del primer iPhone. L’any 2008 sortia el primer mòbil intel·ligent amb Android, un HTC. I començava una nova lluita per veure qui era la marca hegemònica per aquest sector. 

Apple va anunciar l’iPhone just abans que
ho fes Google amb el seu Android, amb
el qual feia temps que treballava

Recordareu que a l’inici d’aquest reportatge hem parlat d’Apple i Microsoft, i que mentre la primera creava aparells amb un ecosistema propi, el segon proporcionava el seu sistema operatiu a tota la resta de fabricants. Doncs Google, amb el seu Android, va tenir la visió de replicar-ho en el camp de la telefonia mòbil. És a dir, ser el Windows de la telefonia.

Al llarg dels anys els dos sistemes operatius mòbils, que són Android per un costat i iOS per l’altre, s’han anat trepitjant funcionalitats, i han generat una nova onada d’exèrcits de fanboys de nova fornada, que defensen les virtuts del seu sistema operatiu mentre ataquen l’altre. Una de les crítiques, en ambdós sentits, és que les dues empreses es copien constantment. Això ha passat amb el centre de notificacions, la distribució dels elements en la pantalla, el nombre d’aplicacions a les botigues, els assistents virtuals, els pagaments mòbils amb NFC o les cada vegada més restrictives funcions en termes de privadesa dels usuaris. Sense anar més lluny, la darrera versió de l’iOS, que és la 18, incorpora funcionalitats en termes de personalització que molts usuaris d’Android han assegurat que els seus mòbils fa una dècada que tenen. 

En tot cas, la quota de mercat, que és una de les xifres que manen, indica que més del 70% dels telèfons mòbils del món són Android, mentre que iOS té una quota del 27%. Això sí, Apple ha aconseguit guanyar el relat de l’exclusivitat de la seva marca, i és que, tal com hem explicat en aquestes pàgines recentment, les noves generacions prefereixen tenir un iPhone abans que un Android, símbol d’estatus. 

PERSONALITATS: Zuckerberg Vs. Musk

Hem començat aquest article parlant dels dos grans noms dels inicis del món de la informàtica, Steve Jobs i Bill Gates, i l’acabem amb els dos grans noms de la darrera dècada, Mark Zuckerberg i Elon Musk. Podríem haver parlat de Jeff Bezos, que ha convertit la seva petita botiga de lloguer de llibres en la gran plataforma de venda online mundial, només amenaçada pels gegants xinesos de Temu i AliExpress. O podríem haver parlat de Sergei Brinn i Larry Page, creadors de Google. Però hem preferit fer-ho dels noms més representatius de la darrera dècada. Mark Zuckerberg pel gegant en relatives hores baixes que ha construït. I amb Elon Musk, pel que representa en la tecnologia del present i futur. 

Les personalitats de finals del segle
passat deixen pas als noms nous,
com Musk, Zuckerberg, Altman o
Bezos. Tot homes, de moment

De Mark Zuckerberg, ja més que conegut, podem dir que és el gran dominador de les xarxes socials actuals. Amb el seu primigeni Facebook del 2004, va anar escalant-la a poc a poc, primer sense un model de negoci clar i després convertint el grup Meta en una màquina de fer diners, gràcies sobretot a haver adquirit Instagram i també WhatsApp. En l’actualitat està embrancat amb poca sort en el sector de la realitat virtual, el conegut com a metavers. D’Elon Musk podríem dir que és un visionari que, a còpia de comprar empreses, ha creat un gran ecosistema tecnològic al seu voltant que toca tots els temes possibles, des de l’aviació espacial que té per objectiu portar la humanitat a Mart, fins als xips al cervell que portarem els humans del futur, la conducció automàtica, el desenvolupament de la IA, i la pota al món de les xarxes socials amb X, l’antic Twitter, que per cert havia pretès el mateix Mark Zuckerberg. 

Són dos magnats del món digital present i futur, i amb, d’entrada, poques coses en comú, més enllà de disputar-se el podi, que ara ocupa Musk i que fins fa molt poc ocupava Zuckerberg. 

Entre els principals punts de fricció entre els dos, hi hauria el desenvolupament de la IA. Així, mentre Musk ha expressat en reiterades ocasions el perill d’una IA descontrolada, que podria ser una amenaça per a la humanitat, Zuckerberg ha mostrat una cara molt més optimista, argumentant que la IA pot ser catalitzadora en la millora de les condicions de la vida humana del futur. Pel que fa al metavers, i malgrat que tant Musk com Zuckerberg hi tenen diversos interessos, el primer n’és un escèptic mentre que el segon hi segueix apostant grans quantitats de diners per mirar que es converteixi en el proper estendard de la relació dels humans. 

El que no pot negar ningú és que tant un com l’altre han aconseguit grans fites, un fent que milers de milions de persones mirem cada dia una pantalla que ens ven coses i l’altre posant les pedres de la humanitat del futur, inclús en el prisma universal. 

Pols oposats

Gates, Jobs, Android, iOS, PlayStation o Xbox. El món de la tecnologia i l’entorn digital ens ha portat a confrontar personalitats, empreses i tecnologies, les quals acostumen a voler aconseguir el mateix objectiu i arribar al mateix lloc, però lluitant per veure quina és millor. Una competició que tindrà molts perills, però que no deixa de ser catalitzadora d’innovació i de fer passos endavant de forma constant. Aquests aquí presentats són només alguns dels noms –per cert, tots masculins–, i en vindran més.