La ramaderia del futur

Enguany en faig 40. Sóc fill dels homes i dones que han fet aquesta terra, Lleida, Ponent o com en vulguem dir. Fill dels homes i dones que tenien feines del que mal anomenem poc qualificades, de gent de tros, de granges, de palets, palots i sacs de ciment amunt i avall. Els de la meua generació ho hem vist i viscut, i per això ens han i hem procurat feines del que mal anomenem qualificades. La nostra generació som mestres, bombers i publicistes a la recerca de mantenir aquesta classe social de l’anar fent, a costa de treballar menys i amb millors condicions de les que hem vist a les nostres cases. Parlo de granges. 

Una de les meves grans amistats ha seguit l’estela de casa i ha viscut i treballat a les granges. Una vida dedicada a la granja. Hores intempestives, tota la setmana, dissabtes i diumenges, al tornar del Big Ben i de la Wonder, a punt per posar-se el mono blau. Hores i hores que es treien d’on es podien, amb la conciliació vital en constant inexistència i seguir pagant impostos, seguir adaptant i invertint en les granges per adaptar-se a les normatives animals de cada època. Si això ho veuen els seus fills, que ho veuran, probablement es procuraran feines menys dures.

I aquí és on entra la innovació. Com la que presentem al reportatge central d’aquest número. Es tracta de Nealia, una spin-off de Vall Companys que es dedica a automatitzar les granges. Fer-les més fàcils i més controlables des de qualsevol lloc, amb un telèfon mòbil a la butxaca. La vida és esforç, feina i orgull. Però si algú ens la facilita una mica no li direm pas que no. Poder retornar a la feina dels nostres pares i mares. 

I, si us plau, no parlem de feines poc qualificades. Si no demaneu als de les qualificades que us distingeixi un destornillador pla d’unes alicates o una clau anglesa. Jo en diria més aviat expertesa i coneixement.