"Volia d'actors a gent de la terra, amb l'accent català de Lleida"

De nena, visitava la família a Alcarràs? Anava a collir?

Sí, havia vingut alguns estius i anava a veure com collien la fruita els pagesos. I algun préssec sí que vaig collir.

Amb la pel·lícula volia reviure aquells records?

Volia reflexionar sobre aquest model d’agricultura familiar i com l’actual economia frena el relleu generacional. Això sí, per fe-ho ens vam tancar durant dos estius al mas dels tiets per escriure el guió. Volia viure aquelles jornades tan pesades, des de les tres o quatre del matí fins que s’acabava la feina.

Ho va fer amb un company amb molta ‘experiència’.

Amb l’Arnau Vilaró, que ara és professor a l’Autònoma. Som amics des que vam estudiar junts a la universitat. Ell és de Bellvís i aleshores no era guionista. Jo ja tenia la idea de la pel·lícula estructurada, però els seus records de quan anava a collir fruita al poble van enriquir molt la història.

Per què el repte de rodar sense actors professionals?

Alcarràs és una pel·lícula coral, amb molts personatges. Els nens i els adolescents ja acostumen a ser afeccionats, però per als adults volia gent que fos de veritat de la terra, que es notés en la seva pell, en les seves mans, en la manera de pujar al tractor o de collir un préssec. I també era important el català amb accent de Lleida. No volia fer parlar en lleidatà a un actor famós.

Bé, en realitat hi havia una professional.

Sí, la Berta Pipó, l’única actriu professional del repartiment. I la meva germana! És una granactriu. Ja va participar amb mi a Estiu 1993 i, de fet, a Alcarràs em va ajudar molt a treballar amb tota la gent que va fer d’actor a la pel·lícula.

No se li enfadaran els actors professionals per no contractar-los?

No, no. Ja vaig treballar amb el David Verdaguer i la Bruna Cosí, entre altres, a Estiu 1993. No estic renyida amb els actors professionals, però cada projecte necessita un repartiment concret i amb l’argument d’Alcarràs havia de ser així.

Després d’un càsting amb milers de candidats, què hi va veure en el Jordi Pujol Dolcet per donar-li el paper de Quimet, el cap de la família protagonista?

Havia sigut pagès i també tenia un fill de la mateixa edat que a la pel·lícula. Però el que sobretot buscava era la capacitat innata d’entrar en el joc de l’actuació i de la improvisació. I ell estava molt endins del paper, s’emocionava i tot.

I en una adolescent com la Xènia?

Em va agradar molt la seva mirada forta. Es creia molt el paper i va entrar molt bé al joc.

I en una de les petites, l’Ainet?

És molt creativa. Feia tot el que li proposava i fins i tot hi afegia coses que em sorprenien. Té una gran intel·ligència emocional.

La seva òpera prima, Estiu 1993, va ser distingida a la Berlinale i a Màlaga, va guanyar Gaudís i Goyas i fins i tot un Premi Nacional de Cultura. Diuen que la segona pel·lícula és la més difícil, per allò de les expectatives.

Ja ho crec. Tenia molta pressió, però crec que el repte ja està superat. El premi a la Berlinale va suposar un alliberament molt gran. És com dir que ja he arribat més lluny que amb Estiu 1993. Ara em falta la prova del públic. Quan m’hi vaig posar, sabia que Alcarràs era un projecte difícil, però sempre busco a la meva feina coses de les quals en pugui aprendre per millorar.

La repercussió a Lleida està sent de pel·lícula.

Em fa molta il·lusió que tanta gent se la senti com a seva, fins i tot abans d’haver-la vist. De fet, ara estic nerviosa per veure si els espectadors que vagin a veure- la als cinemes hi connectaran. És l’última pantalla que haurem de passar! El repte del públic!

A Espanya es veurà doblada al castellà.

Sí, la veritat és que a molts llocs la pel·lícula no es veuria si no estigués doblada. A mi no m’agrada, però és així. És el remei perquè Alcarràs arribi més lluny.

La promoció de cara a l’estrena dona molta feina, però vostè té ara un repte molt personal. Felicitats per l’embaràs!

Sí, aquest sí que és un autèntic repte vital. Em venia molt de gust tenir un fill i, a partir d’ara, després de l’estrena vindrà la calma i pararé una estona per poder gaudir de tot plegat. L’embaràs ha arribat en bon moment, entre un projecte i un altre.

Ja pensa amb Gaudís i Goyas.

Que va, falten encara moltes pel·lícules per estrenar i amb les quals competiré. Ara no em preocupa gens.