El que fa una bèstia

Amagada a una petita habitació, el meu cor bategava més de pressa que mai. Al meu costat el Jake tenia una mà al pit i intentava regular la seva respiració. 

–Tranquil·la, Karla, ens en sortirem. Tot és possible encara –em va dir amb una veu tan calmada com va ser possible. 

–Què dius?! Tu ets conscient del que està passant? –per un moment em vaig oblidar que havíem d’estar callats. Ell em va posar una mà a la boca, indicant que no fes soroll. 

Estava enfadada, espantada i em feien mal les cames, plenes de ferides després d’haver corregut. Com podia dir-me que estigués tranquil·la? Ens havia ficat en aquest embolic. 

El soroll d’unes potes arrossegant-se es va fer present a les escales. Havíem de sortir d’allà, era qüestió de temps que aquella bèstia ens trobés. No sé d’on vaig treure la força per aixecar-me i intentar buscar una sortida. Amb les cames tremolant i la cara mullada per les llàgrimes em vaig apropar a una finestra de l’habitació. Era la nostra única sortida. Vaig haver de fer força fins que es va obrir. Vaig treure el cap i vaig veure que a prop de la finestra hi havia un arbre al qual podíem arribar des d’on estàvem. 

–Ei! Què fas? –el Jake, encara assegut a terra, va semblar comprendre les meves intencions per escapar–. No podem sortir per la finestra, estàs boja? 

–És l’única opció, tu decideixes si vols venir amb mi o no –sorprenentment la meva veu va ser bastant segura. Va semblar que ell s’ho pensava, però va acabar posant-se dret i apropant-se a la finestra. 

Minuts després van començar els cops a la porta, quan jo ja estava fora de la casa, a la branca de l’arbre, però el Jake encara estava a l’habitació. Vaig estendre la mà perquè ell l’agafés, però just quan ho va fer aquella horrible bèstia va aconseguir trencar la porta. El Jake, pastura del pànic, va intentar sortir desesperadament, cosa que va provocar que es quedés penjant de la finestra. Vaig tirar amb totes les meves forces de la seva mà, però la bèstia va aconseguir agafar el seu peu i part de la cama. Els dos vam fer grans esforços fins que vam acabar caient de l’arbre. L’impacte va ser fort, vam rodar per terra fins que vam xocar amb unes roques. 

–Vinga, Jake, hem de fugir. 

–Karla, no puc –ell va estendre la cama. Una ferida s’estenia des del peu fins al genoll. Semblava feta per una urpa, era profunda i la sang ja havia mullat el seu pantaló, completament trencat. Era impossible que pogués caminar així. 

–Doncs jo no me’n vaig sense tu, hem arribat junts i ens n’anirem junts. 

Ell em mirava amb una expressió trista i va baixar la mirada. Segons després vaig adonar-me del que passava. Vaig clavar la mirada a una gran taca vermella que s’estenia a la seva panxa. Aquella bèstia havia aconseguit ferli una gran ferida, pel que semblava, havia perdut molta sang. Ràpidament, em vaig agenollar al seu costat pressionant les meves mans a la ferida, intentant aturar l’hemorràgia, però era molt conscient que era molt poc probable que qualsevol cosa pogués ajudar amb una ferida com aquella. 

El Jake va posar la mà a sobre de la meva, retirant-la de la ferida. Amb els ulls plens de llàgrimes vaig connectar les nostres mirades. 

–Vinga, Jake, no et rendeixis, tu pots. Tot és possible encara, te’n recordes? –se’m va tallar la veu. Ell va negar lleugerament amb el cap. 

–Ho sento –va xiuxiuejar. 

I allà, els dos asseguts a terra, vaig veure com, a poc a poc, la vida i la llum dels seus ulls desapareixien, i jo no vaig poder fer res més que plorar, abraçant-me al cos sense vida del meu amic.