...a una sola carta

El Manel no va llegir la carta. Cada vegada que el Jesús arribava a la Central de Talarn, tots esperaven que els cridés. Els afortunats s’apressaven a agafar el sobre i anaven a trobar un racó per sentir, de viva lletra, les notícies que els apropaven a les cases respectives. Després en compartien les novetats. També amb els que, capcots, seguien fent guàrdia amb un desànim afegit. Als primers, tenir notícies del que feien dones, pares i fills a les cases, els donava el coratge necessari per combatre la por de morir. Per als segons, no rebre carta dels més estimats els sumava una malastrugança que no era senzilla de portar. Tots anhelaven veure el conflicte acabat, tornar a abraçar els de casa i no separar-se’n mai més. 

El Manel tenia la carta al mig de la mà, però no la llegia. La Rosa de Gavàs es disculpava per no haver-lo escrit abans. També afegia que els veïns del tros de dalt ja a eren a terres franceses. Quatre passes pista amunt i ja no els calia mirar el cel amb el temor d’una pluja de ferro. Sentir com els bela el bestiar, tot lo dia, em trenca el cor! Qui es farà càrrec, ara, de les pobres bèsties? Altres convilatans també estan decidits a fotre lo camp perquè no vol acabar esclafats com un cargol sota peus maldestres. 

També li deixava clar que no marxaria sense ell i que, si convenia, l’aniria a trobar a la Central a través dels marges de la Noguera Pallaresa. Quan va esclatar la guerra va entendre que el seu marit no hagués volgut deixar ni l’alternador ni les turbines. Eren la seva vida i la raó d’una existència abocada al displicent compliment del treball. També va acceptar que algú l’armés des d’allí en defensa de la llibertat i contra l’amenaça d’un enemic que s’havia rebel·lat violentament contra l’ordre establert. 

Compte amb aquell, dispara! L’home de la Rosa no hi va ser a temps. Va provar d’abatre l’avió amb el fusell rus, però el pilot alemany havia descarregat ja la bomba i el sostre de la nau va esclatar com una magrana esclafada per un roc. Sang, foc, runes, bigues enceses, cendra i, entre tot plegat, el cos sense vida del Manel. 

Feia anys que treballava a la Canadenca. Hi havia entrat gràcies al seu pare, que havia participat en les obresde construcció de la gran presa. Un dia li va explicar que el primer quilovat que va sortir de la hidroelèctrica de Talarn va servir per alimentar els tramvies de Barcelona. 

Un cop casat amb la Rosa va baixar diàriament a treballar a la Central. Si ella era feliç mentre convertia en formatges la llet de les cabres, ell se sentia cofoi de fer possible que molt més avall, a tocar del mar, s’encenguessin els llums de les grans ciutats. Fins quela guerra ho va enfosquir tot. Quan els milicians van agafar el timó de la Canadenca i van abolir la propietat privada, el Manel es va negar a abandonar la feina. Als nous amos els va anar rebé comptar amb una mà d’obra tan experimentada. Però l’avanç de l’exèrcit rebel i les seves pretensions, també sobre Catalunya, van propiciar la desfeta. Quan les hidroelèctriques van esdevenir el punt de mira de la Legió Còndor, segons deien per dificultar la fabricació d’armament per a l’exèrcit de la República, era només qüestió d’hores que damunt la presa de Talarn es precipités un odi de plom. Bombes i més bombes. Sobretot aquell matí del 19 de gener de 1938. Núvols de pols, crits ofegats i després un silenci colpidor. 

La Rosa també aprofitava per declarar- li un amor incondicional. Tinc tantes coses per dir-te! Estic ben avorrida dels efectes de la guerra. Em calcinen l’ànima com les teies que cada finals de juny llambreguen a la muntanya d’Isil. Si sabessis les vegades que he maleït en Franco! Torna a casa, Manel. Ben aviat la Canadenca caurà en mans dels rebels i què serà de tu si t’hi troben! Torna i marxem també cap a França. Tot és possible encara. Fes-ho per l’amor que ens lliga. Ja he començat a omplir el farcell també amb roba teva... 

El dia de l’explosió a la Central el Jesús havia sortit de Gavàs a primera hora del matí amb la petita Ebro. Damunt del seient del copilot duia diferents lligalls de cartes. En plena baixada el van alertar diverses tronades alarmants i un cop a la Pobla li van aconsellar que no continués baixant. No era dels carters que deixen les coses a mig fer i no els va fer cas. Des d’un marge de la carretera va descobrir uns avions alemanys que descarregaven vora Tremp i tot seguit deixaven enrere el cel del Pallars. A la porta de la Canadenca va recordar les darreres paraules de la Rosa. Jura’m que entregaràs en mà aquesta carta al Manel! 

El tenia als seus peus, ajagut de costat sobre un toll de sang. Es va senyar, va col·locar la carta enmig d’una mà, encara càlida i no havent-hi ningú més per cridar, va tornar a pujar a l’Ebro. Quan encara no havia engegat el motor, el vent va enlairar la carta. Cap al silenci, cap a l’oblit.