"La pell de la frontera, encara"

Fa un mes i mig vaig tornar a passejar pel camí del riu d’Alcarràs. Durant els darrers vint-i-cinc o trenta anys hi he anat sovint i he pogut comprovar com ha anat canviant, tant, que em seria molt difícil reconèixer el lloc sense fotografies. Em passa el mateix quan vaig a la banda oest i nord de Saidí. Quan era petit hi havia pallers, corrals, horts i eres, una mena de segon poble, que ha deixat d’existir. Recordo prou bé tots dos llocs, però de vegades tinc por que la memòria m’enganyi. Aleshores vaig al núvol a mirar les carpetes de fotos i no, no menteix, tot continua encaixant. Hi ha carpetes i imatges que són definitives. Una foto, per exemple, que mostra les grues sobre les estructures dels pisos que construeixen vora l’antiga N-II a Alcarràs. Tinc una carpeta que conté les imatges de la granja i el paller familiar, que va acabar a terra, davant del risc que algú que hi busqués refugi prengués mal. Vam decidir enderrocar-la. Els llocs han desaparegut, però el record continua essent sòlid.

Tot això ho explico perquè fa deu anys de la publicació de La pell de la frontera (Quaderns Crema, La piel de la frontera a Acantilado) i penso que potser cal fer balanç. La columna vertebral que travessa els capítols explicava l’evolució del Baix Cinca i el Segrià a través de les successives onades migratòries que hi van arribar. El llibre va tenir i continua tenint una bona acollida i va mostrar una part del país des d’un punt de vista no gaire freqüent: l’arribada de la globalització a la nostra zona reflectia el que passava a la resta del món però, a la vegada, ho feia d’una manera propera: podíem descriure la globalització des d’un punt de vista propi. Quan va sortir La pell de la frontera va haver-hi debat i es manté com a text referència per parlar del tema. Encara troba lectors i els investigadors el citen en els seus articles. Crec que hi havia novetat i voluntat d’aportació, la història era coneguda, però no estava articulada. No dic que el llibre l’estructurés totalment, quina pretensió.. No, vull dir que li va donar una forma possible, una de moltes, la que jo podia veure.

Han passat deu anys i el cert és que esperava que hi hagués més narrativa, perquè el fenomen, lluny de minvar, s’ha consolidat i s’ha convertit –ja ho era– en part constitutiva de la nostra societat. I quan dic nostra, vull dir, sobretot, del Baix Cinca i del Segrià. De fet, el que espero és el llibre que escrigui la generació dels fills dels que han arribat aquí. Vaig més lluny, encara, crec que el que espero és un llibre contra el meu llibre, seguint aquell criteri de la falsabilitat que l’hauria de fer més sòlid: espero un relat que vagi més enllà, que l’eixampli, que el complementi, que el critiqui. Crec que ja toca. La Clara Barbal i en Pablo Rogero van fer un excel·lent documental, El cost de la fruita, que aprofundia en alguns temes del llibre i traçava tot de línies de continuïtat. Però no n’hi ha prou, perquè aquest món nostre, encara que no ens ho sembli, és inabastable.

Fa tres anys me’n vaig anar a Berlín, i com que soc molt supersticiós i no crec en les coincidències, quan vaig veure que la meva arribada coincidia amb el Lleó d’Or a Alcarràs, vaig pensar que era en el lloc correcte, que havia fet bé anant-me’n. Va ser una experiència inoblidable, poder veure una pel·lícula com aquella.. a Berlín! Estava més que content, entusiasmat. Vaig parlar amb alguns periodistes i els vaig explicar on era Alcarràs, com era, què hi havia, i els vaig ensenyar fotos d’aquestes carpetes que esmentava al començament de l’article.

Nosaltres potser no ens n’acabem d’adonar perquè ho veiem de massa a prop, però tot el que ha passat en els nostres pobles és importantíssim. Si descomptem les zones turístiques, la globalització ha estat més accelerada i descarnada que en cap altra comarca. La varietat d’experiències és vastíssima i les narratives que pot generar, molt nombroses. Ja no som el país que érem i el món tampoc no ho és. I no ho és enlloc, Europa té una davallada demogràfica que no s’atura i necessita mà d’obra estrangera. Internet ha fet possible la mobilitat de persones, coneixement i capital com mai abans havíem pogut somiar. Al món, al Baix Cinca i al Segrià.

Ara que fa tres anys que l’estranger soc jo, crec que començo a veure La pell de la frontera amb una certa distància. Quan la vaig començar a escriure encara no m’havia casat amb una dona d’un altre país. No havia creat la residència Faber, on van venir centenars d’estrangers. Tampoc no havia començat el procés fallit d’independència.. També veig el país d’una altra manera, el món va molt de pressa i el país va perdre molt de temps i molta energia per a no res. La reculada després de la derrota és evident, i les comparacions actuals amb altres llocs d’Espanya o d’Europa, feridores.

Com seria, avui? La pell de la frontera d’avui me la imagino parlant de la no excepcionalitat de la nostra zona. S’hi hauria d’incloure un vector que aleshores no hi era, si més no, nominalment i explícita, l’extrema dreta en totes les seves variacions, populisme, nacionalisme reaccionari o, per què no dir-ho, simplement racista. Si l’escrigués avui no podria evitar parlar de les esquerdes –en alguns casos, trencament–, del contracte social que ens havia portat fins aquí. L’ecologia i el canvi climàtic serien temes indefugibles perquè impacten de manera directa en la tipologia de conreus i ramaderia. Ah, si les sabéssim, les vegades que ens hem exposat a productes químics tòxics, moltes vegades sense saber-ho, des que érem petits.. S’hauria de parlar de les renovables, d’aquesta altra fotosíntesi que, com a Alcarràs, ja no crea només fruita, sinó que alimenta les plaques solars.

No n’escriuré una segona part. S’hauria de parlar de futur i el meu món ja no passa per on passava fa vint o deu anys. Fa massa temps que soc fora. Vaig començar La pell de la frontera l’any 2005. Quan pensava que tenia el llibre embastat va arribar la crisi de 2008 i em va fer vell el llibre. No el vaig poder acabar fins que la crisi no es va consolidar i el relat tornava a tenir sentit. Els capítols més llunyans els vaig situar als anys 80, quan els països dels quals arribava la gent eren només un retall en línia discontínua als atles de les enciclopèdies. Mali, Senegal, Algèria, Marroc, Colòmbia, Ucraïna o Romania: què en sabíem, pobres de nosaltres? És un passat tan llunyà que agraeixo al destí haver pogut escriure el llibre quan tocava. Avui no sabria com posar-m’hi. Hi ha gent que ha d’explicar la seva història, els toca a ells.

Fa poques setmanes, Volkswagen, l’empresa europea per antonomàsia, ha anunciat acomiadaments massius. No poder competir amb els cotxes xinesos, ha estat un cop molt dur per a l’economia i la societat alemanyes. Fa un any que ens vam traslladar a viure a Àustria, i aquí les notícies del país veí arriben ràpidament. Feia dècades que pensàvem que la combinació entre capitalisme i socialdemocràcia era un binomi garantit i garantista. També crèiem que les guerres passaven lluny, que eren una cosa del passat. La fragilitat i la brutícia dels estats no era tan evident, durant les dècades de què parlo al llibre, potser era només perquè les perspectives econòmiques eren unes altres i anàvem tots una mica més grassos. Avui no podria defugir parlar-ne. Per això, una pell de la frontera contemporània, l’hauria d’escriure algú que tingués un punt de vista diferent del meu, tan diferent com fos possible, per edat, per gènere i per procedència. Algú que hagi vist el món dels seus pares rere fronteres llunyanes. Perquè del que es tractava era precisament d’això, de narrar la diferència, de saber com ens afectava a uns i altres. D’aportar alguna cosa, de mostrar un món que de vegades, de tan a prop que el teníem, no podíem veure.