Joaquim Ureña irrepetible

El doctor Joan Flores repassa en aquest escrit els seus records d'un artista i gran amic, el pintor lleidatà Joaquim Ureña, traspassat fa quinze dies als 78 anys. També lloa la seua gran obra, especialment en l'àmbit de l'aquarel·la, que “glorificaria una sala sencera de qualsevol museu important del món”.

Als 13 anys vaig venir a viure a Lleida i a la primera passejada veig el Joaquim a la plaça Paeria assegut davant del seu cavallet pintant una perspectiva del carrer Major, on destacava el Baratillo amb el centenar de joguines i pilotes. Li vaig demanar si podia mirar, “si has après a mirar siguis benvingut, soc Joaquim Ureña”, i va seguir amb la seva feina. Durant bastants anys, cada vegada que em col·locava al darrere em mirava i deia: “Benvingut el que sap mirar”. L’admiració es va convertir en amistat, una amistat que ha durat fins als darrers moments de la seva vida. Li agradava molt quan li deia que ell m’havia ensenyat a mirar i el meu professor de música m’havia ensenyat a escoltar. Saber mirar i escoltar és gran regal, et fa gaudir d’allò més. Aquests dies, moltes persones han escrit sobre el Joaquim, difícilment puc afegir res de nou ni original, excepte que mai es va estancar en la zona de confort, cada vegada el més difícil, com els artistes de circ, perquè li agradava el risc, i això el feia únic.

En els darrers anys hem tingut moltes converses, hem compartit molts moments, dilluns i dimecres als bars dels Perxes de Baix, asseguts mentre ell pintava i se li refredava el cafè, amb la Marisa i la Maite batejades com “mis burbujas”, també la Tere quan es va jubilar del quiosc de la plaça Sant Joan; passava la gent i el saludava o s’asseien amb nosaltres i ell era molt feliç. També als cafès o terrasses de la Rambla amb el Juan Ferrer, el cinema i la literatura que tots tres estimàvem entrava en la conversa. Estimava la ciutat i les seves gents i era correspost, costava fer dos passes, sempre a la seva esquerra, sense que el paressin a saludar-lo, a felicitar-lo.

El Joaquim era un artista, un intel·lectual amb una cultura impressionant, amant de totes les arts i dels artistes que pintava o dibuixava mentre actuaven; sovint els regalava el dibuix, perquè també era un home generós. Escoltava música, cantava o xiulava mentre pintava.

No li agradava que li diguessin aquarel·lista, tampoc el seu amic Perico Pastor, com si l’aquarel·la fos una germana menor de la pintura, ell era pintor i l’aquarel·la era l’eina a través de la qual s’expressava; tampoc era hiperrealista, les seves pintures les utilitzava per explicar coses, llums i ombres, volums, textures i una meravellosa paleta de colors, convertir lo quotidià en art, els rotllos de paper, figuretes, cotxets o un armari amb les seves robes en un bodegó.

Un gran retratista, amb dos o tres pinzellades feia un retrat, curiosament existeixen escassos autoretrats, la major part estan en reflexos que compartien la transparència dels vidres dels balcons i finestres que pintava.

Darrere del personatge hi havia una gran dona, la María del Mar, intel·ligent, senzilla, discreta, i el Joaquim ho sabia, ella li va transmetre l’amor per la seva segona terra, Almeria, amb els seus colors, la seva llum, les seves gents i un mar contínuament canviant que l’enamorava. Nadals, Setmana Santa i els llargs estius admirant i pintant els infinits blaus entre cel i mar.

El Joaquim viurà en el nostre record i el trobarem a faltar en els carrers de Lleida, ens ha deixat un llegat important com a resultat d’una vida de treball. Fins al dia abans de morir va estar pintant, i el 17 de desembre es va presentar la seva darrera exposició a la sala Ansorena de Madrid, una de les ciutats que l’havien reconegut més i que ell també estimava.

La seva obra hauria d’omplir sales de museus i el seu Taller Expandit glorificaria una sala sencera de qualsevol museu important del món, una obra immensa, irrepetible, única. La ciutat té un deute amb el Joaquim, esperem que no es torni a complir la sentència que ningú és profeta a la seva terra.