El llegat d’un somni

Els Jocs del 92 van obrir Barcelona al món, una cosa que també va succeir amb la Seu d’Urgell, subseu de les proves de piragüisme. Des d’aleshores, la capital urgellenca ha tingut una gran transformació, motivada per la construcció del Parc del Segre, una instal·lació referent, autosuficient i clau en l’èxit de l’eslàlom espanyol.

La projecció mundial de la Seu d’Urgell es deu fonamentalment al Parc Olímpic del Segre, ara batejat amb el nom de Rafting Parc, una instal·lació pionera en el seu moment, copiada en molts altres Jocs Olímpics posteriors als de la capital catalana i que ha dinamitzat l’oferta de la ciutat, ara molt més abocada cap al turisme que abans. Els Jocs de Barcelona’92, que ara celebren el seu vint-i-cinquè aniversari, van suposar un abans i un després per a la Seu, i també per al piragüisme d’aigües braves, en la seua modalitat d’eslàlom, que va passar del no-res a tenir ara un equip de referència mundial amb campions d’Europa, del món i fins i tot olímpics, com el cas de la basca establerta a la Seu Maialen Chourraut, que en la passada cita de Rio de Janeiro es va penjar un or forjat en el Parc del Segre.

Els comitès organitzadors de tots els Jocs Olímpics posteriors a Barcelona’92 han pres la instal·lació urgellenca com a referència per construir els seus canals d’aigües braves, ja que va ser en el seu moment tota una innovació a nivell mundial. Ramon Ganyet, el seu dissenyador i que des de la cita olímpica ha estat el director de totes les competicions internacionals que ha acollit, reconeix que la seua construcció va canviar la concepció de l’eslàlom a nivell mundial.

“En el seu moment va ser una instal·lació innovadora, i encara ho és, perquè el que vam fer llavors avui dia segueix vigent a molts altres canals, i ho seguirà sent”, apunta.

A nivell estructural, el Parc del Segre va ser pioner a l’hora de gestionar el cabal de l’aigua mitjançant la construcció d’una minicentral elèctrica. “Sabíem que al mes d’agost, quan s’havien de disputar els Jocs, no tindríem prou cabal per fer la competició. Així que la solució era construir una minicentral que ens garantís l’aigua per bombatge, amb un circuit tancat que, a més, ens permetés generar electricitat per proveir a tota la instal·lació i aconseguir així ingressos venent l’energia sobrant”, explica.

Una altra innovació va ser la construcció d’un remuntador, a tall de rampa mecànica, que al costat d’un canal pla permet als palistes tornar al punt de partida una vegada completada la baixada sense necessitat de baixar de la piragua. “Hi havia palistes que eren escèptics amb aquesta idea, però el temps ens ha donat la raó i és difícil trobar algun canal que no el tingui”, apunta Ganyet, que destaca un tercer punt que ha marcat l’eslàlom i que afecta directament la competició. “Tenir 3.000 o 4.000 aficionats al Parc no és tan important com els 2 milions que ho poden veure per televisió. En el seu moment ens vam adonar que els 4 minuts que cada palista invertia en el descens eren massa si volíem tenir protagonisme en televisió, així que vam idear un canal que es pogués completar en menys de dos minuts, que és el temps que ara està fixat per reglament en totes les competicions”, assenyala.

La construcció de la minicentral, que proveeix elèctricament tot el complex, i l’explotació de les activitats d’aventura, ha permès que la instal·lació sigui totalment autosuficient i, fins i tot, generi ingressos que després s’han reinvertit en la seua millora. I és que des de la seua construcció s’hi han invertit fins ara 3,3 milions, la meitat dels quals, aproximadament, s’han generat gràcies a la venda de l’electricitat sobrant i a les activitats organitzades, que l’any passat van congregar uns 50.000 visitants.

A nivell esportiu, el Parc del Segre també ha suposat un canvi radical per a l’eslàlom estatal. Fins als Jocs de Barcelona, Espanya amb prou feines tenia selecció en aquesta modalitat. Va ser llavors quan es va començar seriosament, fitxant de seleccionador el francès Jean Michel Prono, actualment responsable del comitè d’eslàlom de la Federació Internacional, i els fruits no van tardar a arribar. Pere Guerrero, olímpic juntament amb Marc Vicente a Barcelona, va tenir l’honor d’aconseguir la primera medalla internacional d’Espanya en aquesta disciplina, al ser bronze en la Copa del Món celebrada a la Seu d’Urgell el 1993.

Des d’aleshores, els èxits de l’equip espanyol, sempre amb notable protagonisme dels palistes de Lleida, han anat creixent exponencialment, sobretot a partir del 2010. En els últims set anys s’han aconseguit els millors resultats, dels quals val a destacar les dos medalles olímpiques de la basca establerta a la Seu Maialen Chourraut, el bronze de Londres 2012 i l’or de Rio 2016, així com el títol de campiona d’Europa aconseguit el 2015 per la urgellenca Núria Vilarrubla, una de les fermes aspirants a medalla en els Jocs de Tòquio 2020.

Lleida va aportar sis atletes als Jocs de Barcelona 92, on l’esport lleidatà va guanyar un altre esportista, Jesús Ángel García Bragado, que després d’aquests Jocs es va traslladar a viure a Lleida. Va ser una aportació extraordinària, que va demostrar el gran salt que havia fet l’esport lleidatà. En tots els Jocs anteriors només hi va haver quatre lleidatans. El primer va ser el tirador de Lles de Cerdanya Buenaventura Bagaria, a LosAngeles’32. Va caldre esperar Roma’60 per tenir un altre representant, amb el piragüista Quimet Larroya. Un altre piragüista, José María Esteban Celorrio, establert a Saragossa, va participar a Munic’72 i Mont-real’76, en què va ser plata en K-4 1000. Va ser la primera medalla olímpica d’un esportista nascut a Lleida. I a LosAngeles’84 va competir l’atleta Manuel González. Des del 92, Lleida sempre ha tornat als Jocs.

Dels Jocs recorda “els entrenaments que vam fer en alçada durant l’any, els dies previs a la competició, les instal·lacions i la Vila Olímpica. També els companys, les emocions viscudes i la meua família a les grades”.

Sergi va participar en els 1.500, on va acabar onzè. “Valoro molt positivament la meua actuació. Vaig fer la meua millor marca personal i vaig saber gestionar molt bé la pressió de la competició.” Entre els seus records destaca quan “Martín López Zubero ens va ensenyar la medalla d’or al pis de la Vila Olímpica. Va ser un moment especial”.

El lleidatà, que viu a Barcelona des del 1991, quan se’n va anar al CAR, treballa al departament de la Vicepresidència, Economia i Hisenda de la Generalitat i continua vinculat a la natació. “Amb Dani Serra i Àlex Amorós vam fundar el primer club de natació en aigües obertes, el CN Radikalswim. És una manera de tornar a la natació el que he après.”

Explica que “els Jocs Olímpics, com un moment puntual històric, no em van canviar la vida. Sempre he sentit que participar-hi va ser el resultat d’una manera de fer i de ser. Tota la preparació i entrenament va ser el que em va portar a Barcelona’92”, assegura.

Marc, que va finalitzar el 24 en C-1, continua vinculat al seu esport. És entrenador del Centre de Tecnificació del Parc Olímpic i president del Cadí Canoe Kayak. “Els Jocs van ser un canvi radical per a la ciutat. A més del prestigi i del nom que va guanyar la Seu, en el sentit de saber fer les coses bé i amb professionalitat, els Jocs van situar la Seu al mapa. En el món del piragüisme, la Seu és sinònim de serietat, ciutat bonica, proximitat, comoditat... D’altra banda, les millores a la ciutat van ser molt rellevants, en serveis, millores arquitectòniques i en l’obertura de la Seu cap al riu Segre.”

Destaca l’impuls que va significar la instal·lació. “Sens dubte, el Parc del Segre ha estat clau en la consecució dels èxits que aquests últims anys ha tingut el piragüisme local, català i espanyol. És un canal de referència a nivell mundial.” Afegeix que “ser olímpic a casa i en una ciutat petita com la Seu, on ens coneixem tots, ho va fer més especial i ho vam viure amb més intensitat. Vaig repetir a Sydney i, encara que els australians són molt apassionats amb l’esport i ens van acollir fabulosament, van ser diferents”.

Recorda el seu pas per la Vila Olímpica, en la qual “et trobaves amb molts esportistes que admirava i un dia, passejant per la Vila, vam veure Arnold Schwarzenegger. Amb la meua companya ens vam fer la promesa de menjar-nos un bon plat d’espaguetis quan acabés la competició. Vam anar-hi a les quatre del matí, perquè el servei era de 24 hores, i teníem curiositat per saber si era cert que podies menjar el que volguessis a qualsevol hora. I ho era”.

Una altra anècdota que recorda és que en la desfilada de la cerimònia inaugural “el príncep Felip, actual rei, per la seua alçada em tapa en gairebé totes les fotos en què surto. El tenia davant. La desfilada inaugural la recordo amb molta il·lusió”. Afegeix que “l’esperit dels Jocs de Barcelona va donar un gran impuls a l’esport espanyol, encara que actualment han anat decaient els ajuts als esportistes i això fa que sigui cada vegada més difícil arribar a uns Jocs”.

Admet que la seua participació li va servir per “aprendre que les coses no poden deixar-se mai a mitges, sempre cal arribar fins al final. Vaig estar a punt de deixar de nadar el meu primer any en el CAR, i al següent em vaig classificar per als Jocs. I va ser gràcies al meu pare”.

Encara que va repetir a Atlanta, reconeix que “van ser molt més especials els de Barcelona. Llavors tenia 18 anys, eren els meus primers Jocs i, a més, a Barcelona, amb els meus pares a la grada”. Afegeix que “costa molt arribar” a una cita olímpica, “són moltes hores d’entrenament”. Itziar es va retirar després d’Atlanta i afegeix que “quan estàs a la Vila, on coneixes molta gent, sents que ets una privilegiada per poder ser-hi”.

La seua valoració és “molt positiva”, encara que “no vaig aconseguir el resultat que m’esperava. Però estic molt orgullós de la meua preparació i de la meua experiència. Em va donar molta motivació i ganes per seguir una carrera esportiva de la qual estic molt satisfet”.

Pere continua vinculat a les aigües braves. Ha estat entrenador a la Federació Espanyola, l’Andorrana i la Portuguesa, a més de col·laborar amb diversos països. “Actualment treballo amb un grup de nens i nenes al club de tota la meua vida, el Cadí Canoe Kayak, i també per a l’AMPA de l’Escola Pau Claris fent activitats esportives extraescolars.”

Assenyala que el Parc Olímpic del Segre “és l’herència que ens han deixat els Jocs Olímpics, que van aportar molts canvis i millores per a la Seu. El Parc va ser una instal·lació pionera. És un espai excepcional que ha donat excel·lents oportunitats a la nostra ciutat. Hi ha un abans i un després del Parc Olímpic per al nostre esport i per a nosaltres. Que sigui la instal·lació més utilitzada d’aquells Jocs demostra la gran tasca que va fer molta gent a la Seu d’Urgell, al club i a la Federació”.