'Trampalull'

L’art ha volgut, des del Renaixement –i potser abans–, jugar amb els sentits de l’espectador; enganyar-lo, provocar la confusió, establir un dilema entre la realitat i la ficció. De vegades ha volgut enganyar l’ull de l’espectador amb jocs de mimetisme i ha donat peu al trompe-l’oeil o trampantojo i altres ha volgut desvetllar allò que de fals hi ha en la societat tot mostrant la crua realitat que rau a sota d’aquest aparent benestar.

L’art contemporani, des de Duchamp, ha jugat amb l’espectador, aconseguint fins i tot que els seus ulls, la seua mirada, formin part del joc d’enganys i simulacions, fins al punt que sigui impossible determinar què és ficció i què és veritat. El discurs polític i periodístic al voltant de la “postveritat” té un paral·lel a l’art i a la cultura. L’artista provoca amb aquest joc d’enganys, amb aquesta manipulació de la veritat que la fa semblar mentida i de la mentida que sembla veritat.

Potser no és casual que la gran atracció de la Biennal de Venècia d’enguany, contemporània de la presidència de Trump, sigui l’exposició de l’artista britànic Damien Hirst titulada Els tresors del naufragi de l’Apistos (increïble, en grec). A part de la monumentalitat de l’exposició, o dels excessos econòmics i de tota mena que protagonitzen els seus promotors, l’exposició ens posa al davant d’una mena de falsa realitat on suposadament el barco d’un antic esclau esdevingut ric conté tresors tan extraordinaris que representen el conjunt de totes les civilitzacions i mites humans, inclosos els de la factoria Disney. Els hi recomanem perquè a més de ser una gran producció digna de Hollywood, interpel·la al visitant amb els mateixos arguments que avui, més modestament, fem en aquest suplement.

És cert tot allò que ens expliquen els artistes? Hi ha un compromís amb la representació de la veritat? Fins a on és legítima la falsificació? Té el mateix valor un Matisse autèntic que un altre de falsificat per Viola? És certa la sèrie de fotografies de Jordi V. Pou? És autèntica la carta inèdita de Juan Goytisolo? Se’n pot refiar, l’espectador? La funció de l’art en la societat actual és mantenir alerta l’espectador davant del risc de ser enganyat per una falsa veritat, creada expressament per garantir la docilitat. Com a espectadors conscients i com a ciutadans estem obligats a mantenir-nos alerta, a no caure en aquesta mena de  trampalull.