Brexit

Hem canviat d’any,

comencem a tancar la segona dècada del segon mil·leni i ja som quasi al primer quart del segle XXI, aquell que fa 20 anys ens semblava molt lluny i, apa!, vist i no vist. Un altre any, que sens dubte hem tancat, sense voler, fent un balanç d’allò que hem après, hem viscut, hem patit, hem gaudit i que ens ha permès projeccions a curt, mitjà i llarg termini (tot i que moltes vegades oblidem que el llarg termini és molt difícil d’acomplir, perquè depèn de múltiples factors).

Des d’aquí, l’any passat us vaig parlar de

petit fours

, tiramisús, pèsols, de cabres catalanes, remolatxa, al·lèrgies, noms històrics de la gastronomia, de fet només us he parlat d’Apicius, i vaig prometre que ho faria de més personatges. Hem fruït d’espàrrecs de marge, hem patit les promeses electorals, hem descobert com funciona un restaurant, vam acomiadar L’Estel de la Mercè, vam marinar una nit d’estiu, vam esclatar figues a la nostra boca. Ens vam conscienciar del canvi climàtic com mai, vam activar apps de consum, vam caçar ceps i rovellons, i vam acabar l’any parlant de la salut i la gastronomia, de la qual per cert aprofito per desitjar-vos-en en tots i cadascun dels propers dies del 2020.

Encetem un nou any, amb un objectiu segur pels britànics, que varen acabar amb un cop de porta als laboristes i van donar la majoria absoluta al primer ministre Johnson, que amb tota claredat posarà punt final a la relació amorosa enrarida (ja feia temps que ella ja no menjava a casa) entre Europa i el Regne Unit. He anat llegint aquests darrers anys moltes coses sobre el Brexit, i la veritat és que jo no seré qui jutgi a través d’una columna pública si el que ha volgut una majoria de britànics, que no d’escocesos, és bo o dolent. No sóc un expert en la matèria tot i que pugui tenir opinió.

El que sí que és veritat és que hi haurà tota una sèrie d’acords comercials entre els veïns d’Europa i de la Britannia que hauran de ser renegociats i això afectarà la butxaca de moltes empreses del nostre país que des de fa temps són importadores al país de la reina Isabel II de molts productes gastronòmics, i estan atemorides dels acords que es puguin arribar a dur a terme en aquesta sortida de la Unió Europea, que fins ara suposava una relació per igual entre europeus.

Jo no sé si serà beneficiós per ambdues parts, però sí que us recomano que seguiu viatjant a un país ple de costums centenàries, que han forjat un caràcter molt típic i connatural als éssers humans que han viscut durant anys i panys en una illa i que foren l’imperi més gran del món mundial fins fa relativament poc. La cuina britànica sempre ha viscut d’acord amb la pròpia autarquia que suposava el fet de viure aïllats enmig de l’Atlàntic i amb molta connexió amb el Vell Continent, per tant sempre se li ha donat un alt valor als productes propis i naturals, que han sigut els cereals, la carn dels grans ramats d’ovelles i vaques que han pasturat pels enormes prats verdosos de la Gran Bretanya, i les verdures i hortalisses sobretot de tubercles. Això, més el fet que varen controlar bona part de l’Àsia, de Nord-amèrica i l’Àfrica va permetre que des d’ara podem dir sempre que la cuina del Regne Unit fusiona molts ingredients naturals i propis de l’illa, amb moltes herbes, espècies i tubercles que varen aportar de les colònies llunyanes.

Ara bé, jo em quedo amb el plat que sens dubte és, amb permís de la reina i de la Union Jack, símbol nacional: el

fish and chips

. Espero que l’hàgiu tastat ben fet, perquè el bacallà fregit i acompanyat de patates fregides és un plat que convida a fer-se britànic. I que amb Brexit o no, el seguirem gaudint per sort nostra.