La cultura del bon menjar

Ja fa

no sé quants dies que estic d’observador internacional des del meu balcó confinat en l’altura d’un bloc urbà de la ciutat ilergeta, des del qual m’he permès veure com ha evolucionat el confinament decretat el passat, molt passat, mes de març. Des de la meva observació

Con altura

, sense ungles glamuroses i amb una perruca descontrolada per l’absència de tisores professionals, he pogut veure com el silenci emergia des de les clavegueres i la natura en forma ornitològica cobria el silenci diari de la ciutat.

No sentia la humanitat contaminant, no sentia més que algun nen que m’alertava que no estava sol al planeta, algun gos que de tant en tant deixava escapar un lladruc, o els frens d’algun autobús vell de la flota urbana. Ara després de nits que semblava que estigués al cim més alt del Pirineu en complet silenci, torna a haver-hi vida de ciutat. Estem en desconfinament o en desescalada si us agrada més el terme més esportiu, un desconfinament que no sabem on porta exactament. Segons els qui n’entenen, diuen, ens duen a una nova normalitat. Ho escric sense cometes, perquè no sé què significa aquesta nova normalitat entre cometes, perquè sí que hi ha certesa que ara per ara res ja no serà el que era.

La gastronomia ha sigut un dels sector afectadíssims, perquè el seu negoci es nodreix, bàsicament, de l’experiència, dels sentiments, del contacte, de l’amor, de l’amistat, de la voluntat d’acordar, de ser persones en aquest moment en què costa molt ser-ho en aquest món tan complicat que hem construït.

Totes les empreses de l’hostaleria van quedar completament confinades a l’espera que tot això passés. La gastronomia tracta aquests sentiments inherents a l’ésser humà i que es resumeixen en la celebració a l’entorn d’allò que és essencialment cultura humana: coure els aliments.

Ara desconfinem un nou món del qual és massa aviat perquè en puguem dir res. Encara falten dies perquè puguem gaudir d’un bon dinar en un bon restaurant. Ara per ara només podem menjar-lo en una terrassa o a casa nostra amb les eines que la tecnologia i la bona voluntat dels restauradors ens han posat a l’abast i podem menjar qualsevol tipus d’aliments de moltes cultures diferents. Us asseguro que està causant furor el menjar asiàtic en forma de makis, gyozes i udons i la italiana amb les pizzes i calzones en primer terme. L’altre dia sentia una cuinera italiana que apostava per tornar al nacionalisme de la gastronomia, que es tornessin a les arrels de cada país, zona i subzona. Apel·lava que els clients posessin al davant la cuina d’un territori. I la cuina d’un territori què és? Doncs moltes coses que aquesta pandèmia ens ha canviat. Perquè ara confiem més en la nostra fruiteria del barri, en la nostra xarcuteria, en la bodega que ens aconsella un bon vi de taula de ben a prop, allí on podem recollir el formatge que ben a la vora nostra i de forma artesanal s’elabora i les peixateries tornen a fer goig, amb cues de gent esperant per ser atesa. Potser sí que n’estem aprenent, i ho estem fent sense les proclames bel·licistes de les darreres setmanes, ans al contrari, pacíficament, pacientment tornant a demanar el torn, sent més conscients. Ara és el torn dels nostres bars, cafeteries, restaurants i hotels. És el torn d’aquells qui guarden la gastronomia. La nostra cultura, sense la qual no hauríem sobreviscut.