Temps de carxofes

Estem en ple temps de carxofes, que pot ser per mi és l’hortalissa més bona que podem trobar en el món de la gastronomia, i que podem gaudir en dies d’hivern, sent les primerenques a les fredorades d’octubre i les darreres amb les últimes fuetades del fred de la primavera, cap al maig. La carxofa a les nostres terres són el plat excel·lent d’un àpat a la brasa que al caliu del foc es couen i se’n menja una a una la part de les fulles fins a arribar al cor d’aquesta flor que és tendra, dolça i té un lleuger sabor a terra que la fan perfecta en si mateixa per omplir tot un àpat.

Hi ha una història molt maca de la mitologia romana que explica que el totpoderós déu Júpiter, el Suprem dels Suprem de tots els ésser mitològics de l’antiga Roma, es va enamorar d’una noia anomenada Cynara que va donar-li carxofes (mai més ben dit) i ell la va convertir en una, d’aquí que el seu nom científic se’n digui Cynara scolymus i que ens dona una pista de la família a la qual pertanyen dins del regne vegetal, la família dels cards comestibles.

Independent de l’origen diví de la carxofera el cert és que no pot ser més celestial cuinar-la i gaudir-la en aquests mesos de tristesa hivernal, ja que donen vida i molt de gust, de totes les maneres que podem fer-la. La podem bullir, menjar en cru, estofar, fregir, rostir, confitar i farcir i la podem convertir en un plat principal, una guarnició o simplement un ingredient més per una bona salsa per a pastes, arrossos, amanides i torrades.

A més és un extraordinari producte molt saludable ja que és molt baix en calories, perfecte per recuperar l’equilibri calòric postvacances de Nadal, i són molt diürètiques, que juntament amb la seva forta composició d’àcids biosaludables que conté la fan molt necessària per recuperar-se de malalties hepàtiques, per controlar el colesterol i depurar el sistema digestiu, de forma que també regula el sistema imnutari. Conec poques persones a qui no agradin les carxofes, però existeixen.

A vegades coure-la malament i no menjar-la en el seu punt perfecte de maduració la fan molt amarga i astrigent al paladar i pot causar cert rebuig, però en si és un producte que queda perfecte amb aliments greixosos (el foie n’és el màxim exponent) però amb cansalada, peixos blaus i embotits salats com el pernil en fan extraordinàries combinacions. I si no, al vespre una truita de carxofes, hi ha res més bo? Sé que a vegades se’m veu el llautó i podeu comprovar com m’entusiasma aquesta hortalissa, de la qual Lleida té una varietat autòctona molt poc cultivada i que costa molt trobar però que si coneixeu qui les té aconseguiu-la; són dolces, fresques i petitones, que les fan molt bones.

No obstant no hem d’obviar que a Catalunya som terra de carxofes i que les del Prat de Llobregat o les de l’Ebre a Amposta organitzen festes a l’entorn d’aquest ingredient que malauradament en temps pandèmics han patit retallades i cancel·lacions, però enguany hi ha activitats programades, així que mireu per les xarxes i atreviu-vos a gaudir d’aquest excel·lent producte. La fotografia que acompanya aquesta Gastroteca és un plat plenament escarxofer, al restaurant El Invernadero de Madrid.

Carxofa confitada i cruixent amb el seu suc en demi-glace.

.