Del Cielo de Madrid al Cel de Barcelona
La gastronomia es reivindica com un bé cultural que atreu turisme
Comencem la Gastroteca del febrer, i passades les restriccions estrictes pel Covid, potser (ara sí) podríem dir que estem en l’any 0 postpandèmia. Si heu passejat per les ciutats més importants de l’Europa Vella, molts m’heu dit que s’hi respira un aire de desencant i de certa decrepitud per la baixada de moltes persianes de negocis, sobretot de serveis. Certament, aquest missatge ha viscut una base expansiva (sospito força per l’esbiax polític del moment), a la capital de Catalunya, que de portes enfora sembla que la ciutat Comtal sigui producte d’un apocalipsi zombi que hagi destruït el valor de marca universal que posseeix Barcelona en l’imaginari col·lectiu de tot el planeta. Mentre que l’altra capital (l’oficial) i seu de la cort del Regne d’Espanya, gràcies al moviment ultraneoliberal ayusista, sembla que sigui la New York del vell continent, epicentre de tot i, evidentment, també de la gastronomia.
No entraré a valorar les dues ciutats, que em semblen urbs precioses en tot allò de bo que té una ciutat i també horroroses en tot l’aspecte negatiu de les ciutats contemporànies. Sempre me les he estimat i sempre dedicaré un temps a passejar-hi com un turista més, perquè ambdues tenen ànima i com a tal són úniques i incomparables.
Vaig estar al desembre per Barcelona i sí, certament, hi havia locals buits. I sí, hi havia pocs turistes internacionals, però tots els restaurants que vam visitar i trucar estaven plens de gom a gom de persones del país, moltes de parla catalana i d’arreu de les espanyes.
I Madrid? Doncs la vaig visitar, al gener. I la mateixa sensació que a Barcelona, res desorbitat al que massa vegades els mitjans i els polítics ens fan creure. Els únics que podrien dir alguna cosa en contra són els del sector de l’oci nocturn.
Sense dubte, en l’apartat gastronòmic Barcelona guanya per golejada (encara), mentre que Madrid ha perdut aquella tradició tan ben portada que feia que mengessis com els àngels arreu de la ciutat, i ara s’ha venut a la moda de la gastronomia entesa com un aquí val tot a qualsevol preu, i molts bars del centre han desaparegut per donar peus a cadenes i grups de restauració que poca ànima tenen. Tot i així seria injust parlar-vos de grandíssimes propostes culinàries que tenen el marc incomparable del Cielo de Madrid i que estan fent vibrar els estómacs dels madrilenys i de mig món, d’aquí el seu ADN de chulapos i chulapas que no els costa res de creure en ells mateixos.
Però no menystinguem la cuina de Barcelona, que és far de la nostra cuina arreu del planeta, i que brilla tant o més que sempre, tot i que sovint ens obsessionem a veure el got mig ple. Som afortunats de viure a tocar d’aquestes ciutats meravelloses que han de tornar-se a mirar cara a cara i no de reüll com fan ara, i nosaltres apostar per fer créixer la gastronomia com un bé cultural a l’altura dels millors creadors i creadores del nostre país, i que també, per sort nostra, escapen d’aquestes megalòpolis i venen a tocar nostre.
Per a mostra, un botó, i a les fotos que il·lustren aquest text, bona teca al restaurant DiverXo (tres estrelles Michelin) i el restaurant Bisavis de Barcelona, producte i més producte amarat dels millors caldos. Exponents que de coses ben fetes se’n fan a tot arreu.