Hi ha d'haver roba estesa

L’altre dia escoltava un dels meus programes de ràdio preferits sobre gastronomia Un restaurant caníbal a Berlín, de Catalunya Ràdio. Al programa, l’Òscar Guayabero, dissenyador i artista multidisciplinari, parlava de les estovalles, un altre animal en perill d’extinció de la gastronomia, o no. Si l’altra Gastro-teca apuntava l’auge de les vaixelles a les cases i els restaurants, potser li passa al contrari a aquestes peces tèxtils que poques vegades formen part de l’aixovar dels domicilis particulars i de l’ús diari en els molts àpats que fem a casa durant la setmana.

Parar taula sempre començava per posar les estovalles de diari o de diumenge o de convidats, seguia amb els tovallons, després el repòs en les taules de la coberteria, vestir la taula amb els gots o copes de vi i finalment la vaixella. Tanmateix i, com moltes coses de la nostra vida “occidental”, els antics romans foren dels primers a usar el tèxtil en les taules de menjar, fent-lo de lli i el qual tenyien de colors.  Aquestes petites peces d’aquest fil s’anomenaven mapaes, i es posaven a les taules de les cases nobles de l’imperi, però amb la intenció de no cobrir-les plenament ja que aquests mobles solien ser de materials i dissenys molt vistosos. Ja no és fins a l’edat mitjana que els mapaes es converteixen en unes estovalles per cobrir les taules, ja molt sovint de fusta, per evitar les taques amb les restes de menjar que sovint cauen en un àpat. Tenien una doble funció. Es feien arribar pràcticament fins a terra, perquè el comensal les usés per eixugar-se les morralleres (com diuen els d’Alcarràs, ara que som Os d’Or a Berlín, gràcies, Carla Simón!). En l’època medieval i fins pràcticament el segle XVI les estovalles segueixen sent de lli, tot i que ja s’incorpora el cotó com a fibra tèxtil de capçalera, i el primer material comença a comportar-se com un signe de distinció per l’augment del seu preu i per la delicadesa de les seves fibres. Ara per ara, si anem a restaurants d’alta alcúrnia, sovintegen el lli i el cotó de moltíssims fils, i segur que en teniu algun per casa d’aquesta tela que només vestiu en comptades i excepcionals ocasions.

Vosaltres sou de parar taula a diari? Jo recordo les meves àvies que sempre en el dia a dia esmorzaven, dinaven i sopaven amb les estovalles de cada dia i els tovallons tan ben posats que feien l’àpat més bonic i si estaves tenint un mal dia o t’havies llevat amb el peu esquerre, com que la taula parada o també parar-la (perquè jo era dels que sempre rebia l’ordre de fer-ho), ja et posava com de més bon humor. Ara, n’estic convençut que molts posem el maleït hule (ho sento però em molesta bastant menjar en plàstic) o posem els individuals vinílics i segur, segur que ens torquem amb tovallons d’un sol ús o, encara pitjor, amb paper de cuina.

Si monsieur Serviette, el duc francès que va obrir el seu restaurant al segle XVIII en el qual embolicava els coberts amb una peça de roba perquè els comensals es netegessin les mans i la boca, aixequés el cap tornaria a la tomba.

L’estrès i la immediatesa en tot el que fem, inclòs al menjar, ha fet caure en el desús la roba per parar la taula, i ara el plàstic i el paper han envaït les cases i els restaurants per fer-ho més ràpid tot, i el cerimonial de parar taula amb els teus, posar-ho tot bonic, més amable i més tranquil s’ha perdut per aquesta mania contemporània de córrer per tot. Jo us proposo que hi fem esmena i parem la taula a diari. I els que tingueu àvia, apunteu totes les tècniques infal·libles per llevar les taques impossibles d’oli, salses i vi de les estovalles. Així farem més bonic el dia a dia que ja és prou complicat i reduirem els residus que generem a les nostres llars.