Llamàntol

Hi ha ingredients que quan es presenten en un restaurant o en un àpat a casa motiven un quòrum general per la seva acceptació que de seguida salives i penses “que bo que estarà!” El llamàntol és un d’aquests ingredients perquè, si bé genera certa angúnia en algunes persones que no saben menjar, si està dins d’una caldereta o d’un arròs, agradarà.

Segons la zona de la conca mediterrània de parla catalana on estiguem, el llamàntol se’n diu llobregant, abacant, llongant, bugre o grimaldo. És un crustaci de mida gran que trobem a les illes de Lofoten (Noruega), a les costes canadenques (l’anomenat llamàntol americà del qual hi ha molts exemplars i es pesquen volums enormes) i a la conca mediterrània, on també se’n troben però amb menys nombre, ja que la sobreexplotació del nostre banc d’aliments marítim n’ha fet reduir la població. Tot i així, en plena temporada canicular el llobregant és el rei de les captures amb els tresmalls i nanses especials i per això potser gaudeix de tanta fama, perquè són els reis de les cuines en dies de vacances a les nostres costes.

Té una carn molt gustosa ja que menja altres crustacis, pop, sípies i calamars, i per això té aquesta coloració tan vistosa ataronjada. És un animal força solitari i violent (només cal que li mirem les pinces) i poden arribar a viure cinquanta anys.

Se n’han capturat exemplars de fins a 4 quilos i 75 centímetres de llargada, tot i que el més habitual és capturar peces que oscil·len entre els 400 i els 1.000 grams. A nivell gastronòmic és molt preuat perquè dona un gust intens als guisos de mar i als arrossos. Amb un sol llamàntol de mida mitjana podem fer un bon arròs per a sis persones.A mercat sempre els trobem vius, ja que poden estar moltes hores fora de l’aigua i per tant quan anem a comprar-los hem d’intentar que estiguin d’allò més vius, perquè un cop morts la seva degradació s’accelera i deixen anar uns gustos com nitrogenats molt desagradables, d’aquí que sigui un ingredient força exclusiu d’àpats assenyalats o bé de restaurants que el preparen amb molt de carinyo. En ocasions força especials, el llamàntol forma part de banquets de noces i recepcions oficials, ja que ben bullit amb força sal i una bona maionesa aconsegueix saciar els paladars més exquisits i simplement obert i cuinat a un bon foc de llenya o un forn i acompanyant-lo d’alguna de les salses gastronòmiques oficials com l’holandesa i la seva cosina bearnesa o una musselina suau, és un festival de sensacions. Inclús el geni de Delacroix en va pintar diversos quadres de naturalesa morta on el llobregant era el protagonista. Si un dia visiteu el Louvre de París, penseu-hi.

De receptes de llamàntol, en trobareu moltes, i si no us atreviu sempre podeu menjar-lo a un bon restaurant d’arrossos o bé al Xalet Suís de Lleida o al Carballeira, on saben preparar-lo com ningú al nostre territori. A la foto el llamàntol nacional que preparem a la Braseria Isidro amb salsa bearnesa que obrim i passem per la brasa, la cuina ancestral, i què més necessitem?