La fluïdesa de la xocolata

Sempre us he dit que hem de deixar lloc per a les postres, i més si estem gaudint de l’experiència gastronòmica en algun establiment de restauració. I tant sí com no, hem de deixar aquest espai si sabem que on estem dinant fan les coses bé i les postres són igual d’importants que la resta de l’àpat. Sovint hi ha la tendència a fer una cuina elaborada i deixar una mica de banda el final de l’àpat, un error que es reitera en molts restaurants. I és una pena.

Hi ha postres que són un plat tant o més important que qualsevol dels de la carta i que poden ser la centralitat d’un dinar. Avui us parlaré d’unes postres que ja són història contemporània de la gastronomia.Un dia molt fred d’hivern del 1981 la família del grandíssim Michelle Bras estava esquiant.

Quan van tornar a la cabana volien restablir-se de les temperatures gèlides i la matriarca va desfer xocolata ben calenta, cosa que els va confortar. Aquesta anècdota va inspirar una de les postres més famoses i pervertides de la història.

Bras va voler replicar aquell moment de màgia reparadora i sanadora de la xocolata feta amb tant d’amor per la seva esposa.En aquella cabana naixia la idea que Bras, després de quasi dos anys de proves i moltíssimes fórmules, va batejar com a coulant. A tots se us fa la boca aigua només de pensar en aquesta delícia de bescuit calent de xocolata que al clavar-li la cullerada t’explota un nucli interior de xocolata intensa.Només les persones no xocolateres no donaran importància a aquestes postres que si estan fetes realment amb la recepta del genial Bras, no deixen indiferent.

Fetes d’un bescuit amb mantega i xocolata (qui s’hi pot resistir) i amb un nucli glaçat de cafè i xocolata que queda embolcallat per una massa lleugera, fina i deliciosa de xocolata que l’encapsula com si d’un planeta Terra es tractés.Com tot en aquesta vida, presidida per la rapidesa i les coses barates i mal copiades (i la mania que tenim de popularitzar les coses), m’atreveixo a dir-vos que pocs coulants heu menjat. Pocs d’autèntics, perquè si el xef francès Michelle Bras cobrés per cada còpia de la seva creació que es fa al món diàriament seria potser més ric que Bezos o Musk.

Aquestes postres són en moltes cartes de restaurants perquè tenim empreses que n’han industrialitzat el procés i amb un toc d’un minut al microones tenim una rèplica semblant al famós coulant de Bras. Si almenys els ingredients són de qualitat, podem tenir una certa satisfacció; ara bé, mai podràs gaudir com si t’haguessis menjat un coulant a Laguiole (el restaurant de Bras d’aquesta zona del Migdia Pirineus).Jo no he estat mai a casa de Bras, és un dels meus destins en el turisme gastronòmic que planejo sempre, ja no només per menjar el famós coulant sinó per deglutir l’altre preciosíssim i famosíssim plat de Bras, el gargouillou.

Però el xef francès va compartir aquesta recepta amb el món i tenim gastrònoms que tot i la complicada elaboració i posterior execució à la minute (s’ha d’enfornar durant 12 minuts), el fan i no deixa de ser cuina excelsa, perfecta i d’amor profund a la vida que hom pot oferir al seu establiment. Si trobeu mai la possibilitat de menjar-lo, no ho dubteu. Deixeu-vos endur per la fluïdesa de l’autèntic sabor de la xocolata calenta.