Cinema històric

La reina de España

, de Fernando Trueba, pot ser considerada un tribut intel·ligent i agredolç al cinema espanyol i als seus actors. També és un bell mostrari de la força vermella del desig. És una forma subtil de disputar l’imaginari cinematogràfic al missatge feixista que escamparen a tort i a dret –especialment a la televisió– les classes dominants victorioses. Finalment és una defensa de la llengua i la nació espanyoles (no entenc, doncs, l’enervament de la dreta hispànica si no és que els recorda les bases fraudulentes del seu predomini social a través de la presó i la mort del seus adversaris de classe.) Una cosa que subjuga del film és l’acceptació lúdica del pas del temps sobre els nostres cossos, sobre les nostres cares, sobre les nostres inquietuds. Com a exemple Rosa Maria Sardà, que encarna el galdós paper de mare del darrer rei de Granada, amb la cara embadurnada i el posat de posa-m’ho aquí, que no duc butxaques. Exemple irònic del capgirament ideològic que Trueba assaja en el film. És tan evident que fins i tot els més grollers de la nova dreta l’han captat: li retreuen l’espanyolitat, però de facto en reconeixen el dard enverinat de Trueba. Potser la voluntat d’escarni és tan fina com un estilet: hi apareix un altre Franco que fins es vanta d’escriure guions de films, que es presenta com a estadista intel·lectualment modern i veu nasal, cosa que també escalda els espectadors dretans del PP. Trueba oblida les classes socials que van donar-li suport: burgesies catalanistes escaldades, terratinents agraïts, nous rics, funcionaris obedients, militars sexualment actius i missers amb mitra i

verbo florido

. I també, de retop, el film és una feliç sàtira del cinema històric buit de sentiments i passió (el que satiritza en la gravació del film la reina Isabel de Castella, d’ínclita memòria.) El cinema nostàlgicament girat cap al passat recapacita, remira el camí viscut i ell mateix esdevé exemple de les seues qualitats: l’escena d’humor de la iniciació sodomítica de Jorge Sanz; Granada cantada en anglès per Penélope Cruz . Pel·lícula d’actors i d’actrius, cadascun d’ells mostra un subtil diàleg amb el seu rol real. L’escena en què Sardà recita Lope de Vega –

El caballero de Olmedo

– vindica el teatre clàssic espanyol, tan poc considerat entre nosaltres. Li serveix per engalipar dos guàrdies civils, metonímies gastades del franquisme.