Fotografies al front

A la flamant exposició a l’Institut d’Estudis Ilerdencs de les primeres fotografies de Francesc Boix, editades per Ara Llibres en un magnífic catàleg, s’hi poden veure les primeres temptatives fotogràfiques del joveníssim fotògraf redescobertes ara. El títol és desafortunat: la fotografia de Francesc Boix no és pas bèl·lica. Semblaria més aviat el primer enlluernament de la seua vida: Francesc Boix fa cap al front del Segre amb setze anys, amb una càmera nova a les mans.

El que s’ha esdevingut amb els republicans vençuts durant la República i la Guerra Civil és vergonyós. Les carretades de runa que se’ls ha abocat a sobre són un fet ignominiós que ens fa enrogir de vergonya. I hauria de fer enrogir la democràcia espanyola.

Fa anys vaig anar a cercar en un arxiu local de Lleida papers sobre el temps de la República. Una arxivera em respongué que havien estat convertits per la dictadura en pasta de paper. No en restava res. Oblit complet. Buit. No-res.

Que en 2017 vegem i escrivim per primer vegada el que era l’exèrcit de la República que combaté al front del Segre, per mitjà d’unes fotografies en blanc i negre recuperades en uns viaranys obscurs –foren guardades a Perpinyà i subhastades en 2013– m’omple de vergonya.

D’entrada, hi ha la meravella de la descoberta. Què passarà quan coneguem la maleta mexicana de Frank Kappa? Coneixerem llavors els detalls de la batalla de cap de pont de Seròs? Quants anys hauran passat? Cent anys? Cent-cinquanta?

Un dels problemes latents avui en dia és que a les fotografies els atorguem automàticament caràcter de veritat. Aquesta és una cosa que hem de sospesar amb calma: el fotògraf sempre tria un enfocament, n’esquiva un altre, i, doncs, estableix una determinada relació amb els fets que vol relatar: Boix sembla participar-hi amb una curiositat juvenil. Quina mena de veritat expressa Francesc Boix? Les fotografies apareixen descontextualitzades. Quina idea de la tàctica militar tenien aquells militars? Podem acarar l’armament que posseïen els republicans i el que posseïen els nacionals? Quina mena de mentalitat tenien aquells soldats grans que, obligats, feien la instrucció en un bosc del Montsec? La fotografia sembla que en si mateixa atorgui veracitat, emperò és fals: la fotografia és una pàl·lida veritat. Potser només la mera constatació de la fugacitat de l’existència. Un clic que constata que aquells homes van existir uns dies sota la capa del sol.