pep salaVinils tatuatsEl disc

Per Hi ha un moment que sempre esdevé un punt d’inflexió en la vida de qualsevol melòman: l’adolescència. “La música que escoltes aquells anys et queda tatuada per sempre”, afirma sense dubtar en Pep Sala. “En aquella època teníem un grup de música amb els amics i assajàvem i passàvem les hores al local d’assaig; allà escoltàvem molta música i un dels discos que van aparèixer i em van impactar més va ser

Dark Side of the Moon

, dels Pink Floyd.” A mitjans dels setanta el rock psicodèlic entrava amb força i despertava tota una generació que havia viscut una infantesa en blanc i negre. “Escoltar o descobrir grups era fàcil, el problema era aconseguir els discos. Quan algú pujava a Andorra o viatjava a Londres tornava carregat de vinils.” Quaranta anys més tard en Pep Sala continua passant moltes hores tancat en un local fent música, “ja siguin cançons per a mi o bandes sonores per a pel·lícules o obres de teatre”. No és dels que necessita silenci quan arriba a casa al vespre, és dels que escolta música “a consciència, assegut a la meua butaca, al menjador, a través de la cadena de música que tinc ben equalitzada”. Ha de sonar bé, això és tot, sense caure en el fetitxisme d’obsessionar-se per trobar aquell o aquell altre vinil. Això sí, deixa molt clar que “no m’agrada sentir música, jo sóc d’escoltar-la; més aviat em molesta quan en un bar o restaurant la posen de fons, com si fos quelcom que no cal atendre”.