Maika Makovski
El Mud està fora dels grans circuits comercials i això, segons com es miri, és garantia de bona música. Maika Makovski, que no és una desconeguda per a les ments inquietes, obrirà aquest festival. És una cantant i compositora que no es conforma amb cap de les fórmules sobre les quals basteix una carrera impressionant. Dijous presentarà el seu darrer disc, ‘Chinook wind’, amb el Quartet Brossa al Cafè del Teatre de Lleida.
Quan va publicar Kradiaw el 2005 se la va considerar una jove promesa. Dotze anys més tard, Maika Makovski és una compositora i cantant que ningú no discuteix. Contundent, suau, fràgil, transgressora i eclèctica, Makovski explora territoris nous a cada lliurament i enamora cada vegada més gent amb la seua sinceritat a dalt de l’escenari.
No amaga que li agradaria viure al camp, però de moment ha viscut a Mallorca, Barcelona, Nova York i, ara, a Madrid.
Encara no estic preparada per fer el pas, em fa una mica de por perquè tinc molta necessitat de relacionar-me, però al mateix temps m’és molt fàcil passar molt de temps sola i aïllar-me.
Hi ha la pressió de sentir-se inspirada per mantenir les expectatives?
Fa més de mitja vida que escric cançons i estic acostumada a tenir moments que no surt res, ja no m’angoixa perquè sé que tornarà. Quan entres dins la roda de la música professional sembla que has treure un disc cada un o dos anys i girar. Si vols fer treball de qualitat i no estàs inspirada pot ser una mica dur i has de ser comprensiu amb tu mateix.
I canalitzar les energies per no ofuscar-se?
La creativitat és com un nen que portem dins que no pots obligar a jugar. T’has de distreure i no pensar-hi. També té molt a veure amb el múscul, a estar cada dia fent coses perquè quan arribi la inspiració sàpigues traduir allò que sents, tenir les eines per convertir-ho en cançons.
Picasso deia que la inspiració t’ha d’agafar treballant.
Jo hi crec molt, en això.
Ha dit que no és d’enlloc i és d’arreu, però al mateix temps ha trobat unes arrels, que només tenen sentit quan creixen en un lloc concret.
Ara sento que pertanyo a algun lloc, i és molt fort perquè mai no havia viscut amb aquesta intensitat participar d’una gent que em sento meua. Com a molt tenia la sensació que era part del paisatge: si viatjava a Mallorca i veia un garrofer sabia que era a casa, per exemple.
Això dóna llibertat?
Absolutament, no em sento lligada a cap tradició ni estil o col·lectiu musical. Sóc una lladre de sons, instruments, melodies o referències de qualsevol lloc.
Chinook wind, el nou disc, fa referència a un vent característic de l’est canadenc, una cultura que, a priori, queda molt lluny de la seua Mallorca natal.
Per primera vegada a la vida em vaig enamorar de veritat i va ser d’un canadenc de Calgari, una ciutat a la vora de les muntanyes Rocalloses. El chinook és un vent que ve del nord i que té la peculiaritat que pot pujar la temperatura de la nit al dia més de quaranta graus. Em semblava molt adient aquest nom perquè és un disc molt càlid. Encara que tot vagi malament, hi ha coses que et donen calor per combatre el fred.
És la sensació que necessitava en aquest moment vital?
Els darrers quatre anys han estat una vicissitud emocional. També han passat coses molt boniques. Per fugir de Barcelona i desconnectar vaig voler descobrir les meues arrels macedònies. El meu pare és d’allà però desconeixia el país. La meua família em va acollir amb molta tendresa i vaig descobrir un món que em va canviar per sempre i això també és present en aquest darrer disc.
