Els 'hipsters' que temptegen el desert
Els Monegres és un paisatge de plaers extrems en què els creix una vida efímera i aspra. El nostre far west particular, un món en el qual traiem el cap i ens envaeix la peresa del qui busca la ribera per mullar els peus i l’ombra del pollancre per fer la migdiada. La primavera obre flors i provoca al·lèrgies, el crepuscle llangueix en l’horitzó i al porxo d’una taverna dos nois amb camises texanes i sabates de pell intenten trobar un cotxe que els dugui al seu destí, la tercera en discòrdia els espera a la barra degustant una cervesa, ella no té cap pressa.
Clenxats, amb ulleres de sol i tatuatges de còmics: un porta bigoti i l’altre toca la guitarra acústica. La noia, amb un vestit de flors i sabatilles Victòria, envia missatges de mòbil des de la barra del bar. Hipsters perduts en el desert, flors de plàstic enmig de la solitud de les planes ermes.
Músiques per plorar, per riure, per somiar i per tancar la porta de casa i somriure als desconeguts. Una mescla de pop independent i bandes folk rastrejades literalment per sota del radar habitual. Des de delicades bandes com St Augustine amb aires als primers Manel fins al contrabaix de The Hart Strings en temes de folk amb piano. Laments melòdics, bateries acústiques i la típica tristor de qui té quinze anys i no ha viscut prous hiverns per gaudir de la primavera. L’alegria continguda de grups com Mockingbird, Wish Me Luck; les veus de cors trencats de bandes com Heirloom; les guitarres acústiques de felicitat continguda de Perhapsy.
