Cítric

Us agraden les taronges,

llimones, mandarines i altres cítrics? A mi, també. En llatí, de la llimona se’n deia

citrus

, i aquest nom ha passat a denominar tot un gènere botànic. En aquests fruits es va identificar un compost de sis carbonis, amb tres terminals àcids i un alcohol, que es va anomenar àcid cítric.

L’àcid cítric no és només un acidulant als aliments, sinó que amb la seva sal, el citrat, té un paper central en el funcionament de les cèl·lules. Quan cal transformar sucres, greixos o proteïnes en energia, les cèl·lules els degraden primer a una petita molècula parenta de l’àcid del vinagre, coneguda com acetil-CoA. Aquesta entra en un cicle en el qual es combina amb oxalacetat per fer justament citrat, i que segueix amb una roda de nou passes, governada pels salts energètics i controlada per les eficients màquines moleculars que anomenem enzims, que torna a formar oxalacetat després d’alliberar CO2 i protons. Aquests darrers, acoblats a altres enzims, lliscaran per la cadena respiratòria per combinar-se amb l’oxigen que hem respirat, al final, i formar aigua, mentre pel camí bomben protons a través de la membrana mitocondrial, que ens serviran per fer ATP, la moneda energètica de la vida, i escalfar-nos.

El bioquímic germanobritànic Hans Adolf Krebs va acabar de dibuixar, als anys quaranta, les passes d’aquest cicle vital, un descobriment que li va valdre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1953. A més del seu nom original, cicle de l’àcid cítric, es coneix també com a cicle dels àcids tricarboxílics o de Krebs.

La construcció del coneixement és molt, molt laboriosa. Dilucidar els detalls de tota la trama del metabolisme cel·lular ha sigut, i encara és, una tasca de dècades de generacions de ments brillantíssimes, i avui en gaudim en coses pràctiques com la millora de les plantes o de les fermentacions, o el guariment de malalties. La frenètica activitat dels bioquímics des dels anys trenta va permetre descobrir i descriure el complex metabòlic que avui espanta tants estudiants, però que hauria d’admirar tothom qui pretengui tenir una mínima cultura. No debades, és una de les mostres més impactants del poder deductiu de la ment humana per entendre el món real.