Tres dons

A pròleg

de

Maria-Mercè Marçal, una vida

, la minuciosa i alhora amena biografia de la poeta, que es llegeix amb interès i emoció, l’autora, Lluïsa Julià, avisa que “si alguna cosa defineix l’obra marçaliana és l’enorme càrrega biogràfica que contenen els seus versos”. Fins al punt, puntualitza més endavant, que cada volum publicat reflecteix i permet resseguir les successives fases del seu itinerari vital, sobretot afectiu. Tractar d’esbrinar quina vinculació existeix entre un poema o un recull concrets i una determinada experiència real, per exemple familiar o amorosa, esdevé un dels al·licients del llibre. La doctora Julià aporta les claus per establir el lligam entre vida viscuda i vida escrita que ajuden a comprendre una “personalitat complexa” i la seva producció literària, una obra en vers i també en prosa (assaigs, dietaris, articles de premsa, la novel·la

La passió segons Renée Vivien)

que, al contrari del que ha ocorregut amb d’altres noms propis de la literatura catalana contemporània, que semblen mig oblidats al cap de poc temps d’abandonar aquesta vall, no ha deixat de créixer en la consideració del públic i dels experts d’ençà de la mort de l’escriptora, aviat farà vint anys. Un fenomen bastant paral·lel al succeït amb un altre poeta ponentí desaparegut també prematurament, Màrius Torres. No hi ha a hores d’ara cap dubte sobre el lloc preeminent de l’un i de l’altra en el panorama històric de la lírica al nostre país.

La nena gran de cal Tous d’Ivars d’Urgell es prendria l’existència com una aventura, apunta la seva biògrafa, com un “bussejar constant en la pròpia identitat, sempre interrogant i en ebullició”, obrint camins no fressats, amb el protagonisme especial d’unes relacions sentimentals intenses i sovint extremes. “Hi ha escriptors que primer viuen i després escriuen, en el cas de la Maria-Mercè és gairebé l’oposat: vida i literatura són el mateix, l’escriptura serveix per explicar el procés personal”. Una evolució marcada per uns orígens dels quals va fer bandera, tal com proclama la seva celebrada divisa –dona, de classe baixa i nació oprimida–, així com per la rebel·lió contra aquest triple condicionant, si bé també per un cert fatalisme i aquell punt de malenconia i d’absència que la feia desconnectar sovint de la realitat i habitar un món particular on projectava el seu jo interior, tan ric, tan apassionat, tan poètic.