Setze mil pisos per a cent lleidatans?

Els números no sortien. Entre 1992 i 2002 a Lleida es van construir 16.000 nous pisos, és a dir, es van fer prou habitatges per acollir ciutats com Balaguer o Tàrrega. El petit problema és que en aquells deu anys la capital del Segrià va créixer en només un centenar d’habitants. Es va dir que si això era perquè no tothom s’empadrona, però amb la perspectiva dels quinze anys transcorreguts, ara sabem que aquesta informació mostrava la punta d’un gran iceberg. La bombolla immobiliària encara es faria més i més grossa fins que el 2008 esclataria sense miraments en forma de crisi econòmica. En aquells anys de bogeria, el pis més barat de Lleida costava 96.000 euros, l’equivalent a cinc anys de sou d’un salari mitjà. I no era un fenomen exclusiu de Lleida. A Alcarràs les grues es van convertir en part del paisatge urbà. Aquest municipi del Segrià va passar de 4.507 habitants el 1991 a 9.297 el 2016, un increment del 51% en vint-i-cinc anys. I si creixia tant un poble com Alcarràs, o com Alpicat o Torrefarrera, per a qui es construïen els 16.000 pisos de Lleida? Aviat descobriríem que hi ha esquelets de ciment armat. Al Pirineu, l’agost de 2002 una immobiliària de Barcelona va intentar comprar un poble sencer: Cérvoles, al Pallars Jussà. Ens havíem tornat tots bojos.

També va passar l’agost de 2002 • El 25 d’agost de 2002 van tancar els cinemes Lumière, que s’havien inaugurat el 1981. La competència dels Lauren també faria tancar el Xenon un any i mig després. • Un cotxe bomba d’ETA matava una nena petita i un home a Santa Pola, a Alacant. • La marquesina de l’AVE, que es va col·locar aquell estiu a l’emblemàtica estació de Lleida, va provocar un rebuig unànime. • La paperera Alier de Rosselló reciclava el paper de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre que no va arribar a circular per l’arribada de l’euro.