NOTES AL MARGE
Beatus ille
Observa
Josep Maria Esquirol, en un pròleg molt savi al darrer títol per ara del prolífic Lluís Foix,
El que la terra m’ha donat
, que darrere d’aquelles pàgines s’endevina “la mirada contemplativa del pelegrí”. Una mirada serena i que assossega, que conserva la memòria i per això mateix denota enyorança, és a dir, nostàlgia d’un món que ha quedat enrere (quan els pagesos cantaven al tros, posem per cas, i no escoltaven tota l’estona la ràdio com ara), però sense renunciar a l’esperança que es pugui derivar dels avantatges ponderats per l’autor en l’àmbit rural enfront de l’urbà, en espacial una existència més autèntica i més plena: “Treballar i parlar amb les vinyes és molt més enriquidor que passar-se la vida davant de l’ordinador”. El conegut periodista de Rocafort de Vallbona confia en un retorn a la ruralia, aprofitant les facilitats dels moderns mitjans de comunicació, que ja fan possible estar al corrent de l’actualitat o portar a terme una tasca professional a distància i mantenir-se alhora en contacte amb la natura. L’ideal del
Beatus ille horacià
.
Tot i no defugir una realitat no sempre falaguera, Foix és optimista respecte al futur de l’agricultura i dels pobles petits. Ho fa a través d’un text amè, farcit d’anècdotes i informacions, algunes tan curioses com les distintes tècniques d’empelt (agulla, escut, canó...), servint-se d’una prosa impressionista, a base de frases curtes com pinzellades que acaben component per acumulació el llenç final d’una escena, un paisatge o una reflexió. Un llenç de Van Gogh o un trencadís de Gaudí.
El volum, magníficament editat per Columna, amb il·lustracions de Xavier Cabanach, pren com a fil argumental el curs de l’any. Un dels seus al·licients rau en el contrast entre les descripcions o la rememoració de records referits a cada estació en la Vall del Corb, extensibles a qualsevol altra comarca interior, i l’evocació d’experiències personals arreu dels molts països recorreguts per algú tan viatjat: el cant dels ocells als parcs anglesos, els horts a la Xina, el vent a Chicago, la floració dels cirerers a Washington DC, el fred al llac Baikal, les oliveres a l’oracle de Delfos, els cementiris de Teheran, Buenos Aires o Moscou... Al cap i a la fi, local i universal no corresponen a dimensions o mentalitats incompatibles, sinó sovint complementàries, tal com confirma aquest llibre.