Allò que compartim i no sabem

Per Percebre

el món no és un assumpte individual, sinó que és un circuit neuronal compartit en transformació constant. Com és possible això al nostre cervell? Rizzaloti va descobrir un sistema d’activitat cerebral i neuro-espinal idèntic que entra en funcionament tant si els subjectes realitzen una acció com si l’observen. Com si ens estigués succeint a nosaltres, les neurones que es disparen juntes es connecten entre si, són les neurones mirall i camp energètic. Les mateixes seccions del cervell que s’activen quan experimentem tota la gamma d’emocions humanes s’activen també quan observem l’emoció en els altres. En tenim prou amb l’expressió del llenguatge corporal d’una persona perquè un torrent de neurones es posi en moviment.

Percebre el món no és un assumpte individual, sinó que és un circuit neuronal compartit

Durant la majoria de les nostres interaccions no hi ha un agent i un observador, tots dos es modifiquen, traduïm tot el nostre cos com si es tractés de la nostra pròpia experiència. Si parlem tu i jo, creem un espai emocional que és el resultat del que tu i jo sentim individualment. El nostre cos experimenta aquest espai comú que construïm des del contacte visual. L’acte de percepció és un moment d’unió absoluta.

Dir-li a algú: “T’acompanyo en el sentiment” fa que les neurones associades al dolor es disparin de la mateixa manera als dos serveis. El cervell humà és un imitador incansable. Entre mare i fill les ones elèctriques dels dos cervells ressonen. Quan dues persones fan coses junts, els senyals del seu cervell es sincronitzen i així formen un tàndem. Fritz Albert Popp va demostrar que emetem llum, fotons, i que absorbim la llum els uns dels altres i que es mantenen converses a aquest nivell; els éssers vius mantenen una comunicació amb l’entorn. Tota l’estona prenem llum d’alguna cosa, i altres en prenen de nosaltres, el nostre impuls bàsic és de fondre’ns, és de pertànyer. El nostre paisatge psicològic és una complexa barreja de circumstàncies internes i externes. Els estats interiors que experimentem poden resultar enterament resultat d’aquesta interacció. Fins ara s’havia pensat que l’emoció tenia caràcter personal, però ara sabem que és, en realitat, complexa interacció d’influències entre nosaltres i tots aquells amb qui estem en contacte. Les emocions són contextuals i en bona mesura inconscients. Joseph Ledoux, neurocientífic de la universitat de Nova York diu, que la informació emocional inconscient va directa a l’amígdala i la informació cognitiva conscient va al neocòrtex, via indirecta i més lentament i, molt veloç, a la part inconscient, això té un efecte per a la supervivència .

Això explicaria alguns descobriments que es fan a les Neuro Constel·lacions Sistèmiques. Les emocions impactants que no han pogut ser processades queden enquistades a l’inconscient profund de l’ànima familiar a la qual pertanyem, van directes a aquest lloc ocult perquè el sistema segueixi endavant. Per exemple, la ràbia d’un accident, o una dosi de dolor pot donar pas a una activitat maníaca. Reproduïm patrons de comportament, patim malalties, trastorns induïts per conflictes no resolts anteriors a nosaltres, o bé vivim o patim el destí d’un membre oblidat o exclòs. L’objectiu de les Neuroconstel·lacions Sistèmiques és identificar els conflictes i els nusos del sistema familiar, laboral o social que estan dificultant el flux de la vida.