Freddie, el sant laic

Vam anar

a veure i sentir la darrera pel·lícula de la vida de Queen amb l’esperit catastrofista de qui no n’espera gran cosa .

Bohemian Rapsody

, es diu prenent el títol d’una de les seues cançons més perdurables. La sala plena, la música a tota pastilla. En acabat, l’efecte del film va ser euforitzant. Com una dutxa de música eufòrica, regeneradora, que aixeca la moral, amb desenllaç en clímax i una incitació a ser campions, no pas perdedors. Com a biopic musical és excel·lent. Res a dir: és una joguina que funciona, amb uns equilibris argumentals prou bons. Potser només oblida que en el seu mateix temps, l’altre 99% de grups de pop van tenir una vida més lànguida.

En la biografia de Freddie Mercury, el protagonista principal, se subratllen alguns elements que l’encaixen molt en una època. En especial, l’oblit del passat personal, que implica canviar el seu nom, negligir la seua història personal, el grup ètnic diferent, i familiar, (amb un pare d’una moral distinta, amb qui acabem sabent que finalment es reconcilia) . “No hi ha passat; només hi ha futur”, crida davant l’espill del menjador familiar. L’esforç per la creació d’una identitat musical i d’un personatge sembla quasi espontani. Fins que va tornant-se més exageradament extravagant, bohemi. Entenc que era un moment que un noi amb talent –amb la boca exageradament grossa que n’amplificava la ressonància sonora– podia cercar el seu camí diferent i agradar els inadaptats. S’hi narra com va obtenir contractes multimilionaris a la indústria de la música pop. Va saber agafar la seua oportunitat. Publicar àlbums, fer gires, en el context anglosaxó. Els alts-i-baixos del que hem anomenat el món de la fama.

La pel·lícula matisa molt bé la novetat i el talent que va aportar Queen al seu context: sobretot una forma energètica d’estar a l’escenari, una desimbolta del cos, la veu, la seguretat i certes gosadies musicals. Com ara, prendre com a model, imaginativament, l’òpera. Sortir del calaixó del pop. Potser no para prou atenció a tota la suor, la dedicació de fons, només insinuada.

Comentàvem que a nosaltres, joves en els anys vuitanta, només ens va arribar el soroll mediàtic de l’homosexualitat de Freddie. Cosa que en el film hi apareix magníficament representada en una hiperbòlica roda de premsa en què els periodistes pressionen l’estrella per raons personals: la seua vida sexual, la seua relació amb les drogues... El món de les gires mostra una altra moral: l’atracció de l’homosexualitat és una opció que va descabdellant-se molt a poc a poc.

El film presenta les formes de la santificació laica habitual: l’heroi es perd en el boscatge d’alcohol i drogues –perd el peu ferm d’un amor antic– i emmalalteix de sida. El fet és narrat amb una eloqüència moral del qui sap el seu destí d’estrella del

rock and roll.

La mística del sant laic que subjuga les multituds amb la seua veu i la seua vibració musical i petoneja la mare, via televisió.