Viure en companyia

Tot sovint

parlem del fet que a l’Univers, tot i tenir un munt d’estels i de galàxies, hi ha molt espai buit i les distàncies entre els objectes són extraordinàriament grans. Malgrat això, la majoria d’estels no viuen sols a l’Univers sinó que viuen en companyia. Fa uns mesos ja vam comentar com es formen els estels i que al néixer ho fan diversos en un mateix núvol de formació i aquest origen comú fa que molts visquin en cúmuls d’estels.

En general es consideren dos tipus principals de cúmuls d’estels. Els cúmuls oberts, que estan formats per estrelles més aviat joves que es van formar en un mateix núvol, solen estar formats per alguns milers d’estels. Un dels més coneguts i observables a simple vista és el cúmul de les Pléiades. El segon grup el formen els cúmuls globulars, grups de milions d’estels que es van formar fa milers de milions d’anys essent, per tant, estels molt vells que es troben en la perifèria de les galàxies i que el seu origen encara no està del tot aclarit.

Però més enllà dels cúmuls d’estels, la majoria dels estels estan en el que anomenem sistemes múltiples. Es troben per tant dos o més estrelles tan properes que fins i tot donen voltes una al voltant de l’altra. També es pot donar el cas que la companyia no sigui una estrella, sinó que al voltant d’un estel, amb el residu del seu procés de formació, hi tinguem planetes al seu voltant, com el cas de la Terra al voltant del Sol.

Coneixem que més de la meitat de les estrelles de l’univers no estan aïllades sinó que es constitueixen en sistemes binaris, si és de dos estrelles o multicomponent si en són més de dos. Sense anar més lluny, l’estrella més propera al Sol, alfa-centaure visible des de l’hemisferi sud, està formada per tres estrelles: dos de característiques semblants al Sol i una tercera més petita i vermellosa, que és la més propera a nosaltres i per això la coneixem com a Pròxima Centaure.

En alguns sistemes binaris les dos estrelles es troben tan properes que es produeixen processos de transferència de matèria, el que diem acreció, entre una i altra. Això permet revifar estels que ja no cremaven, podent provocar processos fins i tot molt violents com pot ser el que anomenem una Nova o fins i tot arribar a provocar l’explosió i destrucció d’una estrella en el que és un dels tipus de Supernoves.