El pare

Toni Soler

ha escrit

El tumor

, un llibre notable que és una manera de digerir la mort prematura de son pare. És terapèutic en la manera d’encarar un problema dens, no entès prou bé. Parteix d’un principi cristià: la veritat us farà lliures. El llibre és un exercici de veritats.

S’assembla massa a un informe terapèutic de psicoanalista, amb el que té de bo: ajuda a matisar i entendre els comportaments paterns: els equilibris en el si d’una parella matrimonialment perfecta; i amb el que té de dolent: és massa pla; hi manca artifici.

Del caràcter del pare, mort als 52, quan ell en tenia 14, en destaca una certa sobrietat, un cert silenci, un manteniment rocós de certs principis de conducta que implicaven aguantar ferm les forces implacables del destí. És a dir, les trompades de l’economia de mercat. Son pare fou un pertinent empleat de banca privada en un arc de temps prou ampli com per conèixer com algú s’ha arruïnat. La feina, que era la roca material sobre la qual se sostenia un matrimoni amb una dona de possibles –una dona de l’alta burgesia figuerenca–, comportà una certa itinerància familiar, moltes ciutats, la darrera, Terrassa, cap a darreries del franquisme, quan es produí l’arrasament de la indústria tèxtil del Vallès. La sospita, expressada molt lleugerament, sense fer sang, és que aquells anys a Terrassa al Banc Hispano Americano que ell dirigia foren un trencacaps. Quants crèdits va haver de denegar a empresaris ofegats fins al coll? Quants embargs es va veure obligat a executar com a director d’una sucursal d’una banca privada? Quants remordiments li pervingueren per actuacions poc morals de la gran Banca?

La sospita és que aquell mal de cap estrany al cap provenia d’aquell estres professional al capdavant d’una crisi que no conec prou bé però que era farcit de drames personals.

El volum comporta entreveure les traces d’una personalitat que a la manera del pare va passant pels fets sense el gust tremendista per la culpa, o el retret. O les pàgines de fel.

En les actituds del fill s’hi entreveu el caràcter de fons del pare. Amb la diferència que la generació de Toni Soler, en un cert sentit, s’ha feminitzat. S’ha posat fil a l’agulla a explicar amb paraules allò que en son pare només era diàleg intern o intuïció objectiva de què no calia parlar. No n’hi havia cap necessitat.

La mare, que escriu poesia, trena un discurs el títol del qual és “La trena”. S’hi refereix sovint. No està exempt d’allò que solem fer els humans: pintar les fatxades, de tant en tant. En ambients rurals, no es pinta tant. Es deixa descolorir el color. No es canvien les persianes que les pedregades d’estiu han foradat. No es repinta l’entrada de ferro que s’ha rovellat. A ciutat, es pinta més.

La mare de Toni Soler era mestra amb gust per la poesia. Tres germans, pel que endevino: dues dones i un xic; potser aquesta feminització –una de les germanes, escriu– explicaria la marea de paraules que Toni Soler basteix en aquest llibre amable, útil per a homes que no saben què fer-ne amb el record del pare.