L'àcid acetilsalicílic

Entre les substàncies d’interès farmacològic, n’hi ha un bon grapat que s’han popularitzat. Resulta difícil trobar algú que no hagi sentit a parlar de la penicil·lina, la insulina o el paracetamol. Una d’aquestes és, sens dubte, l’àcid acetilsalicílic (AAS), també conegut com a Aspirina per la marca comercial que en va popularitzar l’ús.

L’àcid salicílic es troba de manera natural a les fulles del salze i la primera referència escrita del seu ús es troba en un text d’Hipòcrates, al 400 abans de Crist, que descriu com fer una infusió de fulles i escorça de salze per fer baixar la febre i el dolor. Ja abans dels grecs, cap a l’any 1000 a. C. tant xinesos com sumeris la feien servir. A més, existeix una teoria, amb menys proves, que sosté que l’ús del salze blanc era una pràctica mèdica habitual a l’antic Egipte, fa més de 4.000 anys.

Les indicacions de l’àcid acetilsalicílic són ben conegudes: analgèsic, antitèrmic, antiinflamatori i antiagregant plaquetari, igual que els seus efectes secundaris: irritació gàstrica, augment dels sagnats, hepato i nefrotoxicitat.

Una de les substàncies més útils, segures i versàtils de qualsevol farmàcia però, com tots els fàrmacs, no és cap caramel. Unes èpoques se l’ha idolatrat, i altres se l’ha vilipendiat obeint a polítiques comercials que creaven mercat per al seu gran competidor, l’ibuprofèn.

Hi ha diverses molècules a la família dels salicilats, però l’honor d’aquesta correspon a un francès, el químic Charles Fréderic Gerhardt, que la va sintetitzar l’any 1853. A finals de segle XIX; els científics de la farmacèutica alemanya Bayer l’estudiaren buscant una fórmula per disminuir la irritació gàstrica dels salicilats clàssics. La comercialitzaren el 1899, ara fa 120 anys. El seu ús s’incrementà durant la primera meitat del segle XX i ara és un dels fàrmacs més utilitzats del món. L’OMS la va catalogar el 1977 com una de les substàncies essencials per a qualsevol sistema sanitari.

Com a curiositat, cal esmentar que es va atribuir la creació de l’Aspirina al jove químic alemany Felix Hoffman durant mes d’un segle, però tal com l’historiador W. Sneader va demostrar l’any 1999, l’autèntic creador va ser l’Arthur Eichengrün, un altre químic alemany de la Bayer, jueu i represaliat als camps de concentració del règim nazi. Una més de les manipulacions polítiques a la història de la ciència.