L'Aula de Poesia

La poesia lírica de Zoraida Burgos, nascuda a Tortosa, que ha editat la seua obra completa el 2017, llegida suara per la poeta Meritxell Cucurella-Jorba, lectura que va tancar el curs d’enguany de l’Aula de Poesia Jordi Jové, de la Universitat de Lleida, no es deixa pas atrapar en les heures frondoses i els striptease pornogràfics de les biografies dramàtiques dels poetes que tant ens agradaven als joves estudiants de batxillerat, que devíem de buscar en les vides dels poetes inspiració per a la pròpia. Els estudiants d’ara solen tenir una flamant al·lèrgia cap a la poesia, al·lèrgia que deu guardar alguna íntima relació amb la societat del rendiment i la informació en què sobrevivim. La poesia lírica sovint ha estat assumpte de minories. Li regalo el volum a l’estudiant de quart d’ESO que va venir fa poc de l’Àfrica. Sé que ara no el llegirà: potser les il·lustracions del volum el fascinaran més endavant, i ho vull compartir amb el meu estudiant, que no veuré més.

La poeta Zoraida Burgos, que és una dona gran, no va poder assistir a la lectura a Lleida perquè la salut no l’acompanya. Llàstima! M’hauria agradat sentir-la! El volumet de la seua antologia personal, publicada per la mateixa Aula de Poesia Jordi Jové, il·lustrada per Andrea de Castro, que la il·lumina amb llunes, dofins, dones i ocells en vol lleuger, és una petita meravella. Penso que hem d’estar atents al mínims detalls perquè altrament la vida se’ns en va per l’aigüera del Temps. L’antologia tendeix a la lleugeresa com a valor vital: a la vellesa es torna a les coses mínimes, essencials, quasi transparents. Il·lustració i poesia es reforcen fins a fer-se subtils i invisibles.

És una poesia que convida al silenci. Presenta alguna relació amb la meditació, amb el rumiar de les coses íntimes: les absències, els amors perduts, el llit buit, la pròpia identitat que s’esfuma. Vull dir que no permet grans exegesis ni tampoc magnes dissertacions, ni excelsos lluïments. És una poesia de l’elusió, més de la sensació tàctil o visual que no pas del concepte o idea. La discreció exemplar de la poeta en l’expressió de les coses viscudes, el poema breu, sinopsi d’una experiència emotiva; la metàfora clara, sense estridències, la fina intimitat, les paraules reconcentrades de sentit (un dels seus volums es diu Absolc el temps, que aviat és dit) conformen una manera d’escriure que la fan singular, que m’inciten a imaginar-me llegint-la sota l’ombra d’un gran arbre.

Per acabar, la poesia de Zoraida Burgos mereix una atenció que la brevetat de l’antologia no permet sinó en la relectura, com un breviari. D’altra banda, és ben evident que la poeta mateix no sempre és el millor lector de la pròpia poesia: la pròpia vida li és massa a prop i, doncs, pateix la malaltia de la proximitat. Els lectors hi trobem l’evanescència del Narcís, que cerca espills que s’hi apiadin, un jo que ja no és, les sensacions olfactives d’un riu, i un absolut i definitiu silenci. Correu a cercar els seus versos!