El nord

Si no m’erro, la del nord d’Itàlia és una societat més rica, més sofisticada, que no ho és la catalana. També podria ser que l’escriptor no acabés de sortir mai dels tòpics quan mirés de comprendre com és la gent d’un determinat país o zona d’aquest o altre estat. La comprensió de la gent comporta molta barreja social, molta mescla: anar a les seues cases, tastar els seus menjars, parlar la seua llengua, conèixer els seus polítics, viure les seues festes... Moltes relacions amb gent diversa de veres perquè puguis capir alguna cosa.

Els catalans de l’interior de la Península ens interbarregem poquet. Deu ser per això que la comprensió dels altres és refarcida de llocs comuns i mitges mentides salpebrades de fals pensament. A la regió muntanyenca de Cadore constates sempre que, curiosament, cada vall comporta una geografia concreta, un microclima, una particularitat econòmica. Potser el mateix s’esdevé en les terres planes on habitem, però l’escurçament de les distàncies ho fa més evident: passes un port de muntanya i ja tens un altre ecosistema ben distint. Cortina és la vall on ostenten els rics de Roma o de les capitals més primparades de la Pianura Padana. L’assentament de la burgesia industrial del nord n’assegura el coixí. A la Val Badia –sud Tirol–, passant la Valparola, els rics s’hi amaguen: és una burgesia discreta que no vol la companyia de la gentalla que hi aterra amb motxilla i pocs diners. Per contra, a la Val d’ Auronzo hi acuden els treballadors que poden llogar o comprar un apartament vora el llac de santa Cristina i hi poden suportar la calor anguniosa del migdia al juliol. Gent treballadora, cap burgesia. Un ambient de poble, amb estadants jubilats que passegen al matí per comprar el pa. Tres valls, tres microsistemes culturals i econòmics. Riquesa i varietat sociocultural. Més avall, la vall del Cadore, que sempre havia pertangut a la Sereníssima República de Venezia, i després a Itàlia, és també una vall més honestament pobra i amb un passat agrícola més evident. Evoca bastant el Pallars. Aprofitament hidroelèctric. I encara després hi ha la vall de Zoldo, que també posseeix altres característiques: els de Forno de Zolfo són els inventors del gelat ambulant. S’han disseminat per tot arreu, amb les seues parades ambulants. Allí les formes de menjar són opulentes i bàsiques: a prop de Forno de Zolfo menjàrem a l’Insomnia, que coneixen només els locals: és una societat agrícola, amb gust de viure burgès.

Després hi ha la Val Pusteria, que és Tirol del Sud. L’opulència de la ramaderia: formatges i melmelades. Una vall que determina l’espai de sutura i pressió entre la plana africana i la plana europea. El punt d’acabament de les enormes pressions geològiques africanes. És una ingenuïtat constatar com les pressions i moviments de la terra conformen també la mentalitat nacional dels humans. Àustria ja és, geològicament, la placa europea. La música que els fascina és una altra.