PERFIL
Joan Miquel Oliver: “Vaig escriure 'Me'n vaig a Lleida' després de veure què passava l'1 d'octubre”
El músic, compositor, cantant, guitarrista i escriptor Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974), exlíder dels desapareguts Antònia Font, ha inclòs Lleida en el seu darrer treball, Elektra, que va presentar fa unes setmanes a Ponent. El fet d’haver actuat amb el grup Antònia Font per tot Catalunya comporta que el territori no li sigui gens desconegut. Ja va enregistrar el videoclip Flors de cactus a l’aeroport d’Alguaire fa tres anys i part d’aquest Elektra al Teatre de Cal Eril de Guissona, on Joan Pons s’ha encarregat de sonoritzar la bateria
Com sorgeix la cançó Me’n vaig a viure a Lleida, el desè tema del seu darrer disc, Elektra?
És una cançó que vaig escriure el 2 d’octubre de 2017, l’endemà que la policia i la Guàrdia Civil intentessin impedir el referèndum a Catalunya. Nosaltres érem aquí perquè havíem de participar en el festival Petits Camaleons de Sant Cugat del Vallès, però l’actuació es va suspendre arran dels fets que estaven passant. Al vespre vaig tornar a l’estudi, i l’endemà vaig trobar el ceramista Jaume Roig, que em va dir: “Jo me’n vaig a Lleida, enmig del camp, passaré de tot… perquè això és terrible.” Va ser quan em vaig posar a escriure. Era com dir que hem perdut l’esperança de viure en una societat de gent civilitzada. Pensis el que pensis, no pots permetre el que va passar. Ja sé que a Lleida hi ha moltes coses i molta vida, però és el símbol del que és més allunyat de la Catalunya oriental. En certa manera, Lleida té moltes coses semblants a Mallorca. Altres, no ho són tant (riu).
Com ara?
Quan un mallorquí com jo arriba a Lleida i veu aquelles esplanades de camp pla, tens la sensació d’espai, de solitud. A Mallorca és impensable. En canvi, ens assemblem en un cert humor en contraposició a Barcelona. A la capital hi ha aquesta sensació de seriositat, que tot és transcendent, tremendista; en canvi, tant a Lleida com a Mallorca existeix aquest contrapunt de dir, “au, toca de peus a terra, que tampoc no n’hi ha per tant. No us flipeu!”
Elektra és el tancament d’una trilogia que va començar amb Pegasus i va continuar amb Atlantis. Posa de manifest, denuncia, les desigualtats de gènere. Per què va voler focalitzar el seu interès en aquest tema?
Si em permets, aniré endarrere. Pegasus és paisatge; Atlantis, societat i Elektra, individus, persones. En aquest context, crec que havia de ser equitatiu i, a més, sempre m’han agradat els personatges femenins. És una obvietat que homes i dones tenim les mateixes capacitats cognitives i drets però, tot i això, la realitat durant molt temps ha estat una altra. Per sort, els joves ho comencen a tenir clar. Volia posar-ho sobre la taula.
Per què Elektra?
La cançó és, per una banda, una petita narració sobre el mite, però també una metàfora del que parlàvem. Elektra sap que la mare i l’amant són uns assassins però no pot fer res per venjar-se’n perquè és una dona i, tal com li diu la seva germana, no té “prou força a les mans”. En general, la diferència entre un home i una dona és la força, i sempre acaba guanyant una discussió qui té més força i això no pot ser. Per això li dic a la cançó: “Te don tots es meu watts”, jugant amb el concepte de l’electricitat. Et poso un exemple sobre la força. Fa uns pocs dies en una cala de Mallorca un turista va treure de l’aigua tres estrelles de mar i se les volia endur. Li vaig dir que no ho fes, que estava prohibit, que les tornés. Vam mig discutir, però se les va endur perquè era molt més fort que jo i no m’hi vaig enfrontar.
En què treballa actualment?
Tinc dos projectes. Per una banda, un llibre que continuarà la saga d’Alexandra Schneider i, per altra, estic fent música instrumental per a una pel·lícula de dibuixos animats de l’Albert Pinya, autor de les portades dels discos.