La lluita continua
El paradís no existeix,
si més no a la Terra. Als Estats Units les oportunitats només són una retòrica onírica, un saldo als magatzems Wallmart. Van ser una de les primeres democràcies liberals del món i una de les societats esclavistes modernes més consolidades. Aquesta dualitat històrica viu un dels seus apogeus més radicals els anys seixanta del segle passat, quan tot semblava a punt d’explotar.
Panteras Negras
, dels francesos Bruno i David Cénou, és un documental aterrador i delirant sobre com el sistema judicial nord-americà, i per extensió el penitenciari, tracta una part important de la comunitat negra, sobretot si està polititzada. El còmic, creat amb la complicitat d’Amnistia Internacional, explica el cas de Robert Hillary King, Albert Woodfox i Herman Wallace, coneguts com els Tres d’Angola.
Militants del partit revolucionari Panteres Negres, que defensava els drets i les llibertats dels afroamericans en una societat classista i racista, els tres homes van ser encarcerats durant quatre dècades a la presó d’Angola, a l’estat de Louisiana, considerada una de les més dures del país. A través del testimoni dels tres protagonistes, el còmic guionitzat per Bruno s’endinsa en el laberint trampós del poder. Nordamèrica estava en plena guerra freda amb la Unió Soviètica, els moviments pacifistes boicotejaven la Guerra del Vietnam des de les entranyes del país i els grups defensors dels drets civils amenaçaven de fer trontollar els pilars de l’
American way of life
, un estil de vida socialment conservador i econòmicament liberal. Els Panteres Negres eren una amenaça doble: eren revolucionaris d’esquerres i posaven en dubte el sistema amb un plantejament rupturista, així que es van convertir en un dels objectius a abatre per part de l’establishment i la dreta blanca reaccionària.
Woodfox, un dels tres protagonistes i prologuista del llibre, és el pres del món que més anys ha passat en règim d’aïllament. Quaranta-quatre anys, uns setze mil dies en mans d’uns carcellers violents, prepotents i impunes. La novel·la ens narra, a voltes amb més distància documental que no pas proximitat emocional, el camí que va dur els tres companys al pou del sistema i la seua lluita per no tornar-se bojos ni desistir en la denúncia del que estava passant. Gràficament, David Cénou utilitza aquarel·la en blanc i negre molt aconseguida i uns plànols de vinyeta efectius. A la novel·la documental se suma un dossier de vint pàgines sobre el cas, amb documentació extra, fotografies i una cronologia acurada de tot el procés.
és d’aquelles obres que ens recorden el malson americà dels qui s’atreveixen a obrir els ulls per denunciar la falta de llibertat.
