Del jazz a les rastes

Per El reggae

és un dels estils més amables que ha donat el segle XX. Agrada a gairebé tothom i al mateix temps són pocs els que poden donar més noms que el del mític i omnipresent Bob Marley, la icona d’aquest estil gestat a l’illa de Jamaica a mitjans dels anys seixanta del segle passat. No seré jo qui dubti que el país caribeny ha exportat més talent que el de Rober Nesta Marley, només cal escoltar aquestes llistes per adonar-se que la nòmina és interminable, senzillament constato quin és el gran mite de Kingston. Quan sento la paraula

Jamaica

em venen al cap uns quants estils: ska, rocksteady, dub, reggae i els diferents empelts musicals que els prolífics habitants de l’antiga colònia britànica han desenvolupat els darrers setanta anys. Bob Marley va ser el primer a omplir estadis arreu del món amb les seues cançons impregnades de filosofia rastafari i bon rotllo, abans del seu èxit ja hi havia milers d’immigrants que havien dut l’ska i el rocksteady als barris més populars de la Gran Bretanya. No és casualitat que en paral·lel al seu triomf internacional la música jamaicana estava fent furor entre el jovent britànic, convertint els rudeboys i els skinheads en els grans fans dels ritmes sincopats.

En aquestes cinc llistes creades per l’usuari d’Spotify Danny Friar repassa la història de la música jamaicana des del 1950 fins a l’any passat. Des dels primers temes d’ska influïts pel calypso i jazz de Byron Lee, Louise Bennett o Laurel Aitken fins a les darreres tendències de Dancehall més de Gyptian o Serani. Pel camí, milers d’artistes que es mouen entre els ritmes skatalítics més purs de l’òpoca daurada de l’Studi One com Roland Alphonso o Don Drumond fins al dub i el rocksteady de clàssics com Toots and the Maytals, Lee Scratch Perry o Big Youth. Transversal, trangressor i omnipresent, Marley i la seua prole.