De la malària al gin tònic

La paraula

quítxua

quina

significa

escorça

. De totes les escorces de tots el arbres, el antics inques tenien en gran consideració la d’un arbre concret. Li deien

quina-quina

, escorça entre escorces, per les seves propietats curatives. Fent el paper que el salze feia a Europa, els inques utilitzaven aquest arbre –que els espanyols en una mostra d’originalitat anomenaren

quino

– en infusió com a analgèsic i antipirètic. Va ser més tard, quan els europeus portaren la malària a terres americanes que es va descobrir que també n’alleugeria els símptomes. La quinina va ser descoberta i depurada en un col·legi jesuïta del Perú, que la va exportar a Europa l’any 1631 sota el nom d’Escorça Jesuïta. La quinina, denominació evolució del quina-quina, és un alcaloide blanc i cristal·lí amb un gust molt amarg. Durant el segle XVII, la fórmula més habitual d’administrar-la era barrejar la pols amb un líquid, normalment vi, per beure’n la dosi. Paral·lelament, durant el segle XVIII Johan Jacob Schweppe, un rellotger alemany que vivia a Ginebra, va inventar l’aigua carbonatada. L’empresa que va fundar, Schweppes, s’instal·là a Londres. Va ser l’any 1873 quan es van unir els dos productes amb la intenció de produir un beuratge medicinal. L’aigua tònica rep aquest nom per les propietats tòniques (relaxants i digestives) que té. Es composa d’aigua carbonatada i quinina. L’ús de la tònica s’estengué des de les colònies tropicals britàniques a l’Àsia i Àfrica a la resta del món com a profilaxi de la malària. Amb una dosi de quinina molt més alta que l’actual, la vella tònica devia ser molt amarga i difícil de beure. Calia millorar-li el gust, aquesta és l’excusa, diu la llegenda, que empraren els soldats britànics a l’Índia per barrejar-la amb ginebra.

A dosis altes, la quinina té importants efectes secundaris i està rigorosament prohibida a les embarassades pel seu efecte avortiu. És per aquest motiu que l’FDA americana va limitar a 83 parts per milió la concentració màxima en les begudes comercials. Això és 250 vegades menys que la dosi necessària per a tenir efectes terapèutics.