La guerra no és per als homes normals

La memòria oral

a voltes és traïdora: els desitjos es poden confondre amb les vergonyes i deixar pas a una relectura edulcorada, heroica i vanitosa d’un passat que, en la majoria dels casos, és contradictori i soporífer. La vida real d’Alan Cope no sabrem mai del cert si és com l’explica a través dels còmics d’Emmanuel Guibert, senzillament la comprem perquè és versemblant. La història comença quan el mateix Guibert coneix Cope per casualitat a l’illa de Re durant unes vacances i decideix –això ho explica al pròleg– portar els seus records a la novel·la gràfica. D’aquí surt una trilogia que comença l’any 2000 i acaba el 2008. Aquest any, Salamandra Graphics n’ha tret la reedició integral en un volum que substitueix el sèpia original dels primers volums editats per Ponent Mon per un blanc i negre sobri. Alan Cope no és un sàdic que es mou en la guerra com un escurçó entre la malesa ni el covard roí que ridiculitza la barbàrie amb l’humor d’Allen, Chaplin o Atkinson. Cope és un home senzill i honest que accepta el destí amb la resignació justa per evitar la mort sense defugir-la amb deshonra. La història comença quan és cridat a files i es desenvolupa durant el temps d’instrucció als Estats Units a la unitat de comunicació; tota la guerra al vell continent i el retorn a la seua Califòrnia natal abans d’adonar-se que el millor que pot fer és passar la resta de la seua vida a Europa.

La novel·la és gràficament molt neta, amb una distribució general de vinyetes de 2x3, una quadrícula que trenca quan la narrativa ho demana per fer plànols més generals tot i focalitzant-se, sempre, en l’acció i la reacció dels personatges. La història és una combinació molt ben greixada de narrativa oral i llenguatge gràfic. No hi ha diàlegs, tot el que s’hi explica són els records en primera persona d’Alan Cope. Guibert va entrevistar-lo durant setmanes i va enregistrar desenes d’hores de conversa. La fidelitat als records del protagonista, fins i tot quan aquest incorre en alguna petita contradicció, es mantenen perquè allò que realment importa és la reconstrucció dels records, no pas la fidelitat als fets històrics.

Entre la segona i la tercera entrega d’aquesta trilogia Guibert va participar en una altra sèrie d’èxit internacional:

El fotògraf

. En aquell cas la relació entre les memòries i la gràfica es reforça amb les fotografies que el protagonista, Didier Lefévre, va fer durant una missió de Metges sense Fronteres a la Guerra d’Afganistan als vuitanta.