Comas i Solà, el pare de l'astronomia catalana

És molt habitual

que parlem de grans noms internacionals de la història de l’astronomia però no ens oblidem d’un dels grans, que era català, el considerat com a pare de l’astronomia moderna a Catalunya. Es tracta de Josep Comas i Solà, del qual aquest mes de desembre farà 151 anys del seu naixement i 82 anys de la seva mort.

Aquest barceloní no només va ser impulsor de la recerca astronòmica sinó de les tasques de divulgació. Als 15 anys ja va escriure a la revista francesa

L’Astronomie

un article sobre un meteorit caigut prop de Tarragona i abans d’entrar a la universitat en va publicar un altre sobre la pluja d’estels dels Andromèdids de 1885 o sobre eclipsis de lluna. Just acabats els seus estudis a la Universitat de Barcelona, l’any 1890 va iniciar les observacions del planeta Mart amb un telescopi de 10 centímetres de diàmetre que li va permetre la realització d’un mapa de Mart. La seva visió era contraposada a les teories de Percival Lowell que

veien

uns suposats canals fabricats per civilitzacions a la superfície marciana.

L’any 1897 va deixar la recerca a la Universitat per treballar a l’observatori de Sant Feliu de Guíxols que havia construït un industrial i afeccionat a l’astronomia, Rafael Patxot. Al poc temps va rebre l’encàrrec de comandar dues expedicions de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona a Elx i Vinaròs per observar els eclipsis de Sol de 1900 i 1905. En aquest darrer va acoblar un espectrògraf a la sortida d’un cinematògraf Gaumont i va enregistrar per primer cop l’espectre de la cromosfera solar. També en el marc de la Reial Acadèmia va ser el primer director de l’Observatori Fabra de Barcelona l’any 1904.

Les seves descobertes van ser nombroses, entre ells cometes i asteroides dels que parlarem en una altra ocasió, però en l’àmbit dels planetes podem destacar que va determinar el diàmetre de Mercuri aprofitant dos trànsits produïts els anys 1907 i 1909. En el cas de Júpiter va descobrir la interacció entre bandes i la Gran Taca Vermella, així com detalls de les superfícies dels seus satèl·lits més grans, com el cas dels casquets polars a Ganimedes. De Saturn va observar detalls dels seus anells, la seva superfície i la seva rotació, però un cas especial és la detecció el 1907 per primer cop de l’existència d’atmosfera a la seva lluna Tità, fet no comprovat fins al 1944 per part de Kuiper.