Sense menyspreu

Perquè

el lector pugui situar-se: he anat a veure al Funàtic l’estrena d’un film intitulat

Sense sostre

propiciat sota l’aixopluc de diverses institucions socials, entre les quals destaco la Fundació Arrels. Aquest film està interpretat per persones que han estat vivint al carrer, però que ara viuen en situacions normals. Crec que aquest film no es pot valorar només en termes estètics i de coherència artificiosa sinó sobretot en termes de justícia moral. N’he sentit l’angoixa. L’he pensat. Vaig conversar amb un dels directors de la pel·lícula i vaig escoltar Enric Molina, el protagonista del film, i heus aquí tot el que he rumiat. Penso que la mirada sobre l’altre, especialment, si és pobre o no té casa, està tacada de molts prejudicis –segurament per al confort de la pròpia ànima–, alguns d’ells molt arrelats i poc airejats. Dit això: les relacions amb ells no és un carrer ample amb tots els llums encesos. Em sembla que mostra com la vida intel·lectual –el pensament verbal conscient i raonat– desapareix del tot quan la vida material es fon, és a dir, quan has de viure anys rere any sota un pont o al ras, sense futur, ço és, en un present continu inacabable. Em sorprèn observar que la pobresa material no genera pas solidaritat, ans al contrari: n’accentua la misèria, els furts i altres conductes poc honestes. Em pareix que la pel·lícula posa en evidència, per negació, els focs d’encenalls vistosos dels films comercials, és a dir, les múltiples llumenetes de l’artifici consolador dels finals feliços en les variades possibilitats que els espectadors sempre demanem, per costum, a les pel·lícules vistes en una sala de cinema.

M’admiro que la narració cinematogràfica acabi més aviat malament, o enlaire, i, en canvi, en la vida del sense sostre concret –l’actor Enric Molina– la cosa o el desenllaç pinti millor: viu en un piset, fa teatre, ha protagonitzat una pel·lícula, viu en un somni... Puc explicar que cada dia, quan me’n vaig a dormir, recordo l’al·lenar angoixat del protagonista, una altra forma de consolació i de consciència.

Aplaudeixo la sinècdoque del vi de taula amb nom de santa, begut com a combustible vital diari, cosa que és un perfecte al·legat antipsicologista, vull dir que és una bona manera de recordar que en la misèria no hi ha psicologia sinó boira i deliris. Constato que l’absència de música és també un bon efecte especial: els sorolls del món real acaben sent molt significatius i profunds. Aprovo els espais de rodatge exteriors i fora del món normal, que mostren un altre món amagat, l’altre món que no sabem els que transitem els carrers normals de les ciutats i viles. Finalment, subratllo que el film pretén un retrat del viure dels homes sense sostre que arriba a ser força convincent artísticament i moralment, sense sucres afegits. Convido els lectors a veure el film i a mirar els homes sense sostre d’una altra manera, sense menyspreu.