Onades vora l'oceà

De bon matí

l’esperit està embromat: estem cansats de tant pujar amunt cap al pic de Malpaso, al cim de l’illa. Les caminades per l’illa d’El Hierro ens ha dut a una illeta remenuda, meridional i amb un vulcanisme juvenil. Estem encantats.

Mirem altres paisatges; admirem altres mars. A vegades, als hàbits quotidians de la mirada s’hi afegeix el costum anquilosat dels dogmes. Als joves, la paraula

dogma

els resulta estranya, insòlita; als vells els recorda velles teologies del nacionalcatolicisme, que volen oblidar. Quan canviem de lloc, quan viatgem, canviem els hàbits de pensaments. I, potser, observem de lluny les velles teologies. És un exercici estimulant. Passejant, trobem un vell alemany d’ulls blaus vora la mar oceana, badant. Parla un espanyol metàl·lic, volenterós i lent. S’asseu vora la mar immensa i mira els turistes.

No té gran cosa a fer. Ens vol donar proverbis i lliçons d’una bíblia portàtil, que refusem. El lloc, grandiós, obert, sonor, convida als pensaments elevats, a la immensitat de l’oceà. De cop, el vell alemany ens planteja un problema d’ètica elemental: “La gente, en todas partes, es igual.” “La gente es pecadora”, afirma, amb un posat fatigat contradient la nostra felicitat bàsica.

La mirada de l’home alemany, vell i solitari, sembla que tingui un historial de desenganys als ulls. S’asseu el darrer dia de l’any 2019 vora la fressa de la mar oceana, que no para de brogir: bromera i melodia. Les onades, perfectes i belles, creixen regularment amb un soroll que reclama un músic de primera categoria que l’imprimeixi en una simfonia. Conten que Gustav Mahler incorporava el so del vent entre els grans arbres de la

Val Pusteria

en les seues simfonies. A l’illa d’El Hierro trobo a faltar un músic semblant. Malauradament, no sembla que hi sigui.

Escolto la força de la mar el dia darrer de l’any. Mentrestant, el vell alemany, que ens ha sentit parlar català, ens pregunta si existeixen llibres en aquest idioma. “I diaris?”, afegeix amb una mirada d’estranyesa i rudesa. Quan marxem, etziba impertinentment a la meua companya si és una santa. “Sois como todos.” “Pecadores”, sentencia amb el seu dogma, rient amb mala bava. I en fugim. No volem conflicte. Mentre caminem rumio que, per ara, l’únic pecat que reconec és la ignorància. La ignorància és l’estat natural de l’home.

Des de lluny, miro el vell alemany sol, jubilat i carregat de mala llet, assegut vora la costa del golf. Veig la grandesa del lloc –un vell volcà esbalçat–, una magnificència difícil d’explicar i segueixo caminant. La lava cordada, els cactus i la mar remorosa em porten lluny de dogmes i costums per un camí de sol.