El ball d'Epimeteu i Janus

El planeta

Saturn és conegut per ser el planeta amb els anells més vistosos del Sistema Solar, però a part d’aquests anells, en òrbita al seu voltant també es troben més de 80 llunes. Aquests satèl·lits van des de mides molt grans, com els 5.000 quilòmetres de Tità, a objectes que no arriben ni al quilòmetre i que solen estar vinculats amb l’estructura d’anells.

Hi ha una parella de satèl·lits que són extraordinàriament singulars, es tracta d’Epimeteu i Janus. Aquests dos satèl·lits són l’únic cas conegut al sistema solar de cossos coorbitals que intercanvien les seves posicions. És a dir, els dos objectes tenen òrbites pràcticament idèntiques i a més interactuen intercanviant les seves posicions orbitals.

El 15 de desembre de 1966, l’astrònom Audoin Dollfus va descobrir una nova lluna a Saturn, a la qual es va proposar anomenar Janus. Tres dies més tard, Richard L. Walker, va fer una observació semblant i va trobar un objecte que es va creure que era el mateix, però un temps després es va saber que havia descobert sense saber-ho una nova lluna que s’anomenaria Epimeteu. Fins l’any 1978 es va considerar que era una sola lluna (Janus), però les dificultats per entendre el seu moviment van comportar que dos investigadors, Larson i Fountain, proposessin que eren dos objectes amb un comportament singular.

Just el 26 de gener de 1980, avui fa 40 anys, la sonda espacial Voyager I va confirmar en apropar-se a Saturn que es tractava de dos objectes, les actualment anomenades llunes Epimeteu i Janus. Ambdues llunes estan situades a 151.000 km de Saturn en òrbites quasi idèntiques separades només per 50 km i fan una volta a Saturn cada 16 hores. L’objecte dels dos que es troba més a l’interior de l’òrbita, seguint les lleis de Kepler, es mou més ràpid que l’exterior i dia rere dia es va avançant lleugerament, fins que al cap de vora quatre anys i després de moltes voltes torna a coincidir en posició amb l’exterior.

En aquest moment, quan semblaria que han d’impactar, succeeix que per interacció gravitatòria mútua, l’exterior guanya velocitat i baixa d’òrbita mentre que l’interior es frena i puja d’òrbita, així s’intercanvien les seves posicions orbitals fins al cap de 4 anys, en què succeirà el procés invers. Aquest

ball de llunes

, com sovint se l’anomena, es va poder observar per darrer cop l’any 2018 i el proper

ball

s’espera que sigui l’any 2022.