La innocència

Un bell atzar

m’ha portat a veure dues obres que tracten del mateix tema en èpoques diferents: un embaràs fortuït a l’adolescència. Dues dones poderoses l’han narrat amb els seus mitjans expressius: la Caterina Albert, al segle XIX, en forma de monòleg intitulat

La infanticida

, i la Lucía Alemany, ara, en forma de pel·lícula intitulada

La innocència

.

La Caterina Albert va escriure un monòleg que Clara Peya ha convertit en una òpera electrònica prou bona. La representaven a la Sala Trono de Tarragona –la divisió provincial ens ha significat un esquarterament–, sala que opta, per pura necessitat, pel teatre petit, exactament a l’inrevés del projecte de la Llotja de Lleida. El petit i l’excessiu. Dos excessos per contrast. La sala Trono practica una economia de mitjans adequada al temps de llarga crisi. Menjar poc i pair bé: triar els espectacles, cercar l’humor... Aquesta òpera electrònica esvaeix algun dels prejudicis que tenim en contra de l’art electrònic: el resultat és agradable, catàrtic. Ajuda a comprendre un drama personal –l’embaràs juvenil– que acaba com el rosari de l’Aurora, amb un infanticidi. Una escriptora escriu sobre allò que el públic no vol escoltar. La maternitat –la relació atzarosa o enganyosa, segons com es miri– és cantada d’una forma extrema, amb l’ajut de la tecnologia. La falç del pare, una altra imatge psicoanalítica, s’aixeca fantasmagòrica. La maternitat cal situar-la a la base –el monstre– de l’escriptura de Caterina Albert. Clara Peya la fa més comprensible, la torna més humana. En distancia l’esverament. Suscita la necessària compassió en l’ànim de l’espectador.

és una

opera

prima

d’una dona directora de cinema carregada de la força de la feminitat que s’afirma en un context masclista. Dones, dones, dones. Perfum de sexe, cuixes daurades, pits turgents. No sé dir-ho millor. Conformitat i mirada de reconeixement pur per part de l’actriu Laia Marull en la darrera escena del film. La innocència –vam veure la versió en castellà i en vam perdre tota la força tel·lúrica del català de Traiguera, a Castelló– és una pel·lícula amb voluntat d’estil: imatges capgirades, mites de la festa major, Instagram xafarder, plaça de bous, masculinitat violenta, personatges sense horitzons, diàlegs vius... És una pel·lícula valenta i innocent que mostra la pura i simple lluita d’una dona per afirmar-se en un lloc ocupat per la força dels mascles. Sospito que està definint els contorns d’un universal: la fascinació de l’animalitat. Potser, la Lucía no s’ha deixat endur del tot per la psicoanàlisi més bàsica. El bou embolat és símbol de masculinitat, els homes que lliguen el bou; el frenesí de l’animal antic. Les dones són l’espai de la cura. La plaça pública –les xarxes socials, també– com a forma de control i representació socials.

es deixa bressar en la placenta del poble on l’autora ha nascut. L’orgasme queda representat en la seua energia animal, primera; en l’òpera electrònica, l’orgasme són músiques dolces, imatges llamineres de fruits, al·legories.

La infanticida

és un llarg riu de paraules d’una dona sola;

és un devessall d’imatges d’un poble antic on les dones tenen una força que doblega els homes.